Un crim misteriós i una reflexió sobre la soledat

Júlia Costa / @liujatasco

Una dona gran, vídua, de més de setanta anys, viu retirada, en un indret solitari, a la vora d’un llac i amb un gos. Amb aquest inquietant i silenciós paisatge, aquest llibre en immergeix en una narració que seria senzill etiquetar de novel·la negra si no fos que, en realitat, és tota una altra cosa. L’autora juga amb nosaltres però ho fa amb grapa i un gran nombre de recursos literaris. La protagonista parla amb ella mateixa i amb el gos, creu trobar estranyes pistes sobre un crim i s’imagina qui és la víctima i el seu entorn amb tota mena de detalls, detalls que en algun moment, sense que puguem destriar la realitat d’allò que és imaginació, semblaran donar la raó a les seves especulacions.

La mort a les seves mans (Angle amb traducció al català d’Alba Dedeu i Alfaguara amb traducció al castellà d’Inmaculada Concepción Pérez) és el tercer llibre d’Ottessa Moshfegh, jove autora que sembla haver entrat amb força en el món de la literatura amb plantejaments originals i innovadors, però potser no tant com sembla. Aquesta dona solitària de la novel·la, amb elements de misantropia, ve d’un matrimoni llarg i castrador, amb un home més gran que ella, infidel, que la va anul·lar en molts aspectes, fins i tot en el de la maternitat. La narració m’ha evocat personatges inquietats dels relats de grans autors com Cheevers; aquesta dona té alguna cosa d’aquell enigmàtic nedador a la recerca del passat, i, fins i tot, malgrat que possiblement no siguin referents per a l’escriptora, m’ha evocat personatges més propers a nosaltres, com ara el solitari supervivent de La lluvia amarilla, de Julio Llamazares.

La inversemblança de la situació no es malmet amb pistes falses, com passa en molts llibres del gènere negre; ens movem en un món estrany, proper als malsons, atiat per la solitud en la qual resta immergida la protagonista, que sembla, al capdavall, no poder triar res més que la pròpia suposada mort que dona nom al llibre tot i que, com tota la història, el desenllaç sigui també obert i misteriós, el mateix que el capteniment d’aquest gos estrany que esdevé hostil.

Tot i que la novel·la no és massa llarga i està molt ben escrita potser hauria tingut encara molta més força en forma de relat breu. Malgrat això, es tracta d’una narració molt recomanable i interessant que defuig la pretensió de trobar-nos davant d’un relat criminal convencional. Es tracta, més aviat, d’una reflexió sobre la solitud, la vellesa, la memòria i la seva pèrdua, la imaginació perillosa, el pas del temps i les oportunitat inevitablement perdures que, al capdavall, ens transformen en allò que acabem sent a mida que la vida passa.