El plat sempre buit

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Keetje Oldema té nou anys i la fam que pateix és tan agressiva que ni tan sols el somni aconsegueix calmar-la fer-la desaparèixer. Ella és la narradora i protagonista de Días de hambre y miseria (Firmamento Editores, amb traducció al castellà de Javier Vela). El títol ho diu tot i, a el mateix temps, no descriu del tot l’abismal manca de recursos de la protagonista i la seva família. Situada a Amsterdam el segle XIX, Keetje és una nena valenta que s’enfronta a la pobresa i al fred per dur-se una mica de menjar a la boca. La seva situació familiar és precària i crua.

Keetje té vuit germans, als quals intenta salvar de la pobresa i de la mala vida. D’altra banda, els seus pares, afligits d’un terrible tedi vital, tenen personalitats i interessos diferents, tot i que coincideixen en una cosa: imaginen la riquesa, somien amb ella. Qui no ho ha fet alguna vegada? A Keetje només hi ha una cosa que la porta directament cap a la seva infància: el gust del formatge holandès. Aquest és, probablement, l’únic record agradable que guarda en la seva memòria. La resta és misèria. Ella i la seva família van viatjar primer cap a Amsterdam a la recerca d’una vida millor i un temps més tard a Bèlgica. No va trobar el seu lloc enlloc i tampoc la van rebre bé allà on anava.

Días de hambre y miseria és un recorregut per la memòria personal i familiar de Keetje. Ella descriu la humiliació que rebien per ser pobres i com sobrevivien en un món que no parava de castigar-los. La novel·la té nombroses escenes desmoralitzadores, com quan reben sopa de beneficència i l’aboquen en l’única galleda que tenen i que fan servir per a tot. Entre èxodes i desnonaments, sense res per menjar i, per descomptat, res amb el que entretenir o tenir un moment d’oci, Keetje sobreviu, no es resigna a la pobresa i intenta evitar-la treballant des de petita.

Aquesta novel·la és una història que desperta la fúria del lector per les injustícies que es cometen de forma continuada contra Keetje i la seva família. Més encara, veient com la protagonista intenta rescabalar-se de la seva misèria, com haurien de fer el seu pare absent o la seva mare apàtica, per treure als seus germans endavant. Però acaba exhausta i sense obtenir-ne cap resultat. Encara que passa gana, Keetje manté la seva dignitat, no accepta humiliacions ni les restes de menjar d’altres encara que estigui a punt de defallir.

La novel·la, amb la qual Neel Doff (1858-1942) va ser finalista el Premi Goncourt el 1911, té aspectes autobiogràfics. Doff és considerada com una representant de la narrativa proletària, i aquesta obra forma part de la coneguda com «trilogia de la fam.»