Els premis Nobel de Literatura

S'ha premiat Abdulrazak Gurnah, l'obra del qual es reeditarà, però caldrà veure si no serà oblidat amb el temps

Fa uns dies llegia les habituals prediccions sobre possibles premis Nobel de Literatura 2021. Ja fa temps que he perdut la fe en el valor dels premis, petits o grans, i no tan sols dels literaris, tan sols cal pensar en els Oscar. De tota manera els premis tenen el seu prestigi, sobretot quan no podem valorar-los a fons per ignorància, cosa que, pel que fa a mi, més enllà del de Literatura i el de la Pau em passa amb tota la resta.

No han premiat cap de les persones que semblava que l’anaven a guanyar. L’han atorgat a un senyor africà, Abdulrazak Gurnah, que escriu en anglès, per motius ben comprensibles. En castellà tot just s’havien publicat, fa alguns anys, tres o quatre llibres seus. No n’he llegit res, de moment, ara probablement es faran, durant algun temps, edicions i reedicions però em temo que després, com va passar amb el també Nobel africà de literatura, Wole Soyinka, ja serà difícil trobar-los si no es fa per la xarxa i, en molts casos, com he pogut comprovar amb Soyinka, a preus de saldo.

Gurnah, pel que llegeixo, és un senyor de la meva generació, va haver de fugir a Gran Bretanya a causa de la persecució que feien al seu país, quan ell era jovenet, als ciutadans àrabs. A Anglaterra va poder estudiar, doctorar-se, prosperar. Sembla que escriu sobre els problemes de les colonitzacions i dels refugiats, temes ben vius avui i des de fa anys i panys. M’agrada que la gent escrigui sobre coses serioses i importants i no es miri el melic amb excés.

Hi ha molta gent que fa coses molt bé i que té poques oportunitats de guanyar cap premi i també hi ha persones que són relativament conegudes i valorades i que no el guanyaran, perquè en això dels premis grossos s’hi mouen molts condicionants i, també cal que els mandarinatges culturals promocionin i tradueixin. Els escriptors que han reeixit, provinents dels països emergents i postcolonials, en general, escriuen en anglès, en francès. Aquí amb el castellà tenim una relació estranya i complicada però, al capdavall, l’hauríem de veure com una sort, la possibilitat  d’escriure o fer el que sigui, en castellà, o també en castellà. El castellà no és tan sols espanyol, vaja.

Els Nobel, com molts altres premis literaris, s’ha atorgat a molts més homes que dones, la diferència encara és escandalosa, amb els premis de per aquí també passa. I s’han donat a molta més gent del món occidental i ben peixat que no pas de l’altre. O a gent de l’altre però ja una mica assimilada pel món ben peixat. Hi ha autors, fins i tot hispànics, que ja escriuen coses en anglès, directament, això tampoc no t’assegura res però tens més camp per córrer tot i que, també, més competència. Avui, amb l’augment de l’escolarització i de la cultureta, cosa de la qual ens hauríem d’alegrar, hi ha més gent que pot fer de tot i ho pot fer relativament bé. Més enllà hi ha les relacions, les promocions, la sort, fins i tot la casualitat.

En tot cas m’alegro que hagi guanyat  un senyor grandet, africà, sensibilitzat pels problemes del món, els de gruix, és clar. Podrem fer una nova descoberta, he de dir que s’han donat premis Nobel de literatura força rarets, pel meu gust subjectiu i personal. Tot és relatiu, subjectiu, personal, generacional… Jo, ho admeto, tinc mania al Murakami i alguns altres. La pobra Margaret Wood, malgrat la sèrie exitosa, ho té pelut, ja que com que li van donar a la Munro ara seria una repetició femenina canadenca i sembla que això és complicat. Jo, de per aquí, ja ho sabeu, proposaria Olga Xirinacs, si manés. Quan llegeixo els noms d’escriptors catalans i castellans -homes tots- als quals es menciona com a candidats se’m posen els pèls de punta. Però tot són gustos. I per tal de promocionar algú s’ha de fer una política cultural seriosa i sense capelletes.

Cal recordar que en el passat remot els escriptors espanyols van fer mans i mànigues, fins i tot un sopar del gremi, per tal que no premiessin Pérez Galdós i que Guimerà, que era un autor força internacional, va haver de deixar el lloc regional a Frédéric Mistral, que no li arriba ni a la sola de la sabata. Ja veiem com les gasten els francesos amb les regionalitats, però a l’hora de les promocions s’espavilen i s’uneixen, que fins i tot Napoleó té encara un munt de monuments. Amb Espriu també es va intentar, recordo, però entre les reticències centristes i les envegetes nostrades, res de res. Em sobta i meravella com va poder guanyar el Nobel Vicente Aleixandre, és clar que eren els setanta. Tot i que… voleu dir que molta gent se’n recorda, d’aquell premi?

Categories
OPINIÓ
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES