‘El buen patrón’ i el gran actor

Júlia Costa / @liujatasco

La pel·lícula de Fernando León de Aranoa El buen patrón és una comèdia àcida, tirant a negra, amb ressons del millor cinema hispànic de l’escola berlanguiana i amb un Javier Bardem en estat de gràcia al qual tan sols trobo a faltar, en alguns moments, una millor vocalització. I aquest no és un tema menor perquè la història és plena de frases iròniques, inquietants i divertides a la vegada.

Bardem regna sense competència enmig d’un molt bon planter de secundaris de luxe que queden una mica abaltits pel resplendor d’aquest patró singular, que va a la seva i que vol creure que és, fins i tot, una bona persona. La singularitat de la història és que aquí els altres no són una classe obrera explotada i unida en la lluita, això no és Ken Loach, vaja, és la realitat humana de l’ara i aquí. Hi ha tants rerefons en el conjunt de personatges que, malgrat totes les seves malifetes, aquest patró acaba per generar empatia i fins i tot sap greu que no li surtin les coses del tot bé.

La brillantor aclaparadora de Bardem fa que la resta de personatges, de tota manera, quedin diluïts i poc dibuixats però potser ja era aquesta la intenció de León de Aranoa, qui sap. Ens ensopeguem amb alguns tòpics inevitables: la becària joveneta, atractiva i ambiciosa, el lluitador solitari que continua protestant malgrat que, en realitat, ja ha aconseguit el que se suposa que desitjava, les traïcions ocultes, les gelosies irracionals, els xicots esventats, violents i racistes i coses així. I potser un excés de joc dialèctic amb el tema de les balances, que és allò que es fabrica a l’empresa d’aquest patró, una empresa mitjana i familiar i que, segons pretensions de l’amo és, també, una família, amb tots els problemes que es poden trobar en una família, és clar. Les balances, la justícia, la fidelitat… unes referències una mica fàcils i portades sovint a l’extrem per tal de fer quadrar el discurs.

Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, una antiga novel·la de Rosa Montero que sempre m’ha estranyat que no hagués tingut més ressò ni una versió en cinema, Amado amo. El buen patrón és una molt bona pel·lícula, plena de frases brillants i amb segones intencions evidents, en ocasions massa poc subtils, potser. I del paper de Bardem, poca cosa es pot afegir: el broda i mostra com millora amb el pas del temps i com es pot adaptar a registres diversos i de tota mena. Amb un gest o una mirada Bardem ho diu tot o gairebé tot i, al capdavall, tot plegat ens ensenya com una cosa és el que veiem i, l’altra, allò que s’esdevé en realitat.