No és pas òpera, però el War Requiem de Benjamin Britten que es pot veure al Liceu ofereix grans dosis de dramatisme. La partitura, més abstracta que gràfica, més suggerent que descriptiva, és un recorregut de repeticions, variacions, bromes i jocs brittenians que, escoltat en viu, presenta tota la seva riquesa, i on el text llatí pren força més presència que no pas els fragments en anglès. El tractament dels textos de Wilfred Owen recorden més als Sonnets del compositor britànic (distants, prioritzant la veu a la melodia) que no pas al gruix dels seus treballs operístics. És al Requiem, al «Dies Irae» o sobretot al «Sanctus», on Britten fa màgia.
És en el «Sanctus» on també brilla, de manera extraordinària, la producció de Daniel Kramer, amb unes elegantíssimes solucions visuals (de la mà del reconegudíssim artista Wolfgang Tillmans) que acompanyen la pèrdua d’un ésser estimat en una guerra. Davant d’un cel ennuvolat, una mare plora -amb un fill que vol escapar del dolor amb una tablet– però que acabaran abraçats quan el fèretre del soldat caigut desaparegui enfonsant-se en la neu. D’inici a fi, una seqüència simplement brillant.
La dramatúrgia versa sobre els diferents tipus de violència i com aquesta és percebuda pel poble: propaganda a l’inici de la representació, amb imatges de soldats amb ferides i amputacions producte de la guerra; donacions a fundacions per a les víctimes de les guerres de Iugoslàvia; violència juvenil; o, fins i tot, la violència de la revolta que és possibilitat de creació (on, segons la projecció de Tillmans, apareixen nous brots verds de plantes).
Juntament amb el meravellós tutti final, la producció està plena de detalls que val la pena gaudir i sobre els quals es pot reflexionar. També hi ha un parell de moments en els quals la falta de moviment sobre l’escenari no és comprensible (el profund duet entre tenor i baríton que precedeix el final) i algunes projeccions que necessitarien explicació, però malgrat això és una experiència molt interessant. Un crit també per a la il·luminació de Charles Balfour.
L’orquestra a mans de Josep Pons sona francament bé: el director conserva plenament vigent el seu estil fragmentari, de no acumulació sonora i austeritat en el desenvolupament dramàtic que quadra fantàsticament amb l’estètica cristal·lina de Britten. El cor del Liceu queda probablement un pas enrere en qüestió de qualitat sonora (a vegades insuficient claredat i volum, poca uniformitat en el so) però el cor infantil sorprèn per la seva bona qualitat vocal. En veus destaca Tatiana Pavlovskaya, de veu generosa i solvent en aguts i greus, capaç de superar els tutti brittenians amb aguts plenament timbrats i de bona caracterització dramàtica sobre l’escenari.
Mark Padmore és un tenor d’estil britànic, aliè a l’histrionisme i que interpreta no a través de la veu, sinó a partir de la interpretació del cos. És un personatge que canta, i no una veu que interpreta. Ni el coneixement de la fonètica anglesa li permet crear una lectura interessant. Potser és degut a què la seva veu no és prou gran per al Liceu, on hagués tingut problemes si l’orquestra hagués tocat amb el seu volum habitual.
Bona part del mateix és el que li passa a Matthias Goerne, de veu entubada i amb dicció d’escassa claredat, cosa que fa difícil gaudir de la seva interpretació en una sala tant gran. Així doncs, un War Requiem incomplet però amb fortes llums. Des d’aquí el reconeixement al director artístic, Víctor García de Gomar, del Liceu per seguir unint art internacional amb el teatre.
