Emily segueix creixent a París

Manel Haro / @manelhc

Encara no he decidit si Emily és un personatge que em cau bé o malament. La sèrie que protagonitza, però, Emily en París, penso que ha millorat respecte a la primera temporada. En realitat, és més del mateix, però diria que ha consolidat algunes coses bones. Primer de tot, crec que hem de tenir clar que la sèrie de Netflix és una comèdia que no pretén ser del tot realista, que tira molt dels tòpics sobre París, del món de la moda i de l’alta gastronomia, així que, en aquest sentit, és una proposta prou honesta. Fins i tot encara que algunes de les situacions que presenta siguin inversemblants, i encara que la protagonista sempre tingui la solució a tots els contratemps.

Jo diria que Emily en París fins i tot té una mica de paròdia amb tots aquests mons que retrata de forma exagerada i caricaturesca. Els personatges són histriònics, en alguns casos, com els companys de feina d’Emily. Al centre de tot hi ha una història d’amor, la de la protagonista -recordem, una noia americana arribada a la capital francesa per treballar en una companyia de màrqueting que acaba de comprar un gran grup dels Estats Units- i un xef parisenc, Gabriel (Lucas Bravo), que vol fer-se un forat en això de la gastronomia de prestigi. Entre ells, però, la cosa no rutlla perquè hi ha un altre element entremig: la xicota d’ell, Camille (Camille Razat).

Per fer la cosa més interessant, els guionistes han posat un altre home (Lucien Laviscount) en la vida d’Emily, així que tindrem dues parelles que tiren endavant tot i que l’amor de debò és el que senten ella i Gabriel. I aquesta és molta teca com per resoldre-ho en aquesta segona temporada, caldrà tenir paciència per a futures entregues. Mentrestant, però, encara que estiguem en clau de comèdia, és difícil no sentir empatia per aquests cors ferits; al cap i a la fi, ¿qui no ha sentit que està davant la persona que estima i el món s’entesta a posar-ho difícil? Vaja, el món… nosaltres solets, és clar.

Per altra banda, el personatge de Silvie (Philippine Leroy Beaulieu) creix en aquesta segona temporada, encara que segueix sent una dona una mica insuportable. Segurament, però, no gaire més insuportable que Emily (Lily Collins) amb el seu egocentrisme gairebé juvenil, els seus vestits llampants, la seva addicció a Instagram, la seva facilitat per trobar idees genials sempre, i el seu magnetisme que fa que qualsevol home heterosexual que aparegui en la seva vida acabi ràpidament seduït per ella. El que dèiem: no demanem a Emily en París que sigui versemblant, només que ens entretingui. I jo crec que -acceptant el tipus de producte que és- ho fa molt dignament.