Emotius ‘100 días con la Tata’

L'actor Miguel Ángel Muñoz dirigeix aquest documental centrat en l'anciana que el va cuidar quan ell era petit
100 dias con la tata

Júlia Costa / @liujatasco


Amb tota probabilitat si no m’hagués ensopegat, per casualitat, amb el tràiler de 100 días con la Tata, que em va cridar l’atenció, no hauria tingut un interès excessiu en veure-la. No he seguit gaire, de moment, la trajectòria de l’actor Miguel Ángel Muñoz. Ja manifesta ell, a la pel·lícula, que és un home hiperactiu i potser aquest excés vitalista que l’ha empès a ballar, a cantar o a practicar esports de tota mena, pot provocar que els no iniciats en tinguem una imatge tirant a frívola. Però la veritat és que es tracta d’un bon actor tot terreny, que ha fet de tot i la majoria de coses les ha fet bé, i que tampoc no defuig sortir a la tele formant part de programes de tota mena.

Estem davant d’un documental diferent, que segurament no tindria la mateixa grapa si la seva protagonista, aquesta velleta polida, admirable i fotogènica, fos una altra mena de persona, menys brillant i espontània. Aquesta iaia, germana en realitat de la besàvia de l’actor i que va tenir cura d’ell durant molts anys, resulta admirable perquè viu, feliç, en un pis minúscul que ha convertit en una mena de santuari dedicat a Muñoz. Sabem, al llarg de la pel·lícula, que Luisa Cantero no es va casar en haver de tenir cura de la seva mare, que va treballar fent neteges, que no ha tingut una vida fàcil ni massa estudis.

Per sort, s’ha trobat amb una persona jove agraïda, que l’estima i amb la qual ha establert una mena de dependència afectiva, física gairebé. El documental ens recorda, a més, els primers temps de la pandèmia, quan la gent gran -vella- moria com a mosques a les residències, sense companyia de ningú, quan sortíem a aplaudir al balcó pensant que tot s’acabaria aviat, quan crèiem que es tornava a la nova normalitat… En aquest context les senyores que tenien cura de l’àvia de la pel·lícula es van estimar més quedar-se a casa seva. Aleshores l’actor es va tancar a casa de la tata i la va cuidar com si fos una criatura a més d’endegar una mena de programa per les xarxes socials, que va tenir ressò a tot el món, cosa gens estranya quan es percep el tarannà de la dama, entranyable i feliç, tot i que en algun moment també s’enfadi una mica. Les xarxes i la tecnologia avui permeten posar en pràtica tot un munt d’iniciatives.

 

 

Per a un home jove, molt actiu, fer aquest mena de dedicació a temps complet no va ser gens fàcil i va acabar per tenir problemes físics i psicològics, sense que això fes minvar el seu amor admirable per la tata protagonista. Muñoz és un home encara prou jove que, potser, amb més experiència en la direcció hauria aconseguit uns resultats de més volada, tot i que probablement aquesta narració tan íntima hauria perdut innocència, aleshores. Els francesos ens l’etiquetarien de cinéma vérité, i, de fet, ho és. I potser, allà, li donarien més importància de la que li puguem donar per aquí, tot i que ja ha rebut algun reconeixement.

Pel documental hi passen molts temes, el més evident les xacres irreversibles de la vellesa, la seguretat que amb determinades persones d’altres generacions no podrem compartir el futur, per llei de vida. Però tambe constatem la dificultat de trobar cuidadors i cuidadores adients, ben pagats, ben preparats… La pandèmia va mostrar com anava el tema, a les residències. La memòria, però, és selectiva i d’allò que no ens convé no ens en volem recordar. Luisa Cantero té noranta-cinc anys i el cap molt clar però els problemes físics van sumant.

Hi ha crítics que han considerat que en ocasions s’és massa exhibicionista, l’actor s’emociona, plora, riu, va a teràpia, cuina, fa ioga, banya i pentina la iaia, la distreu de mil maneres i no pot amagar el gust, imprescindible, que tenen els actors vocacionals per mostrar la pròpia imatge. La protagonista femenina, com qui no vol la cosa, no defuig l’èxit inesperat, segueix el joc i s’ho passa molt bé, tot i que també, de forma inevitable, s’adona de la realitat. Amb algun lleu toc que aquí, on en teoria, som més continguts en moltes coses, qualificaríem de xaró, la relació del jove i la vella, tan personal, tan profunda, emociona i entendreix.

 

100 dias con la tata 3

 

Sobta saber la minsa pensió de la dona i, al capdavall, els actors tenen, amb poques excepcions, treballs inestables i, si no són de casa bona, han de pencar molt per fer calaix. Si s’ha d’ajudar a fons algú vell les despeses es multipliquen. No sé si aquest documental pot contribuir a fer-nos reflexionar més a fons sobre la necessitat de mitjans i recursos per a la gent molt grandeta, residències controlades i agradables, cuidadors i cuidadores ben preparats… Em temo que no. És més habitual demanar escoles, equipaments esportius o qui sap què que no pas espais on et tractin de gran amb respecte i ho faci gent vocacional i ben pagada. I, és clar, no tothom és una persona gran tan divertida com aquesta tata singular, fidel als seus records, a les seves imatges religioses i, sobretot, devota incondicional de l’infant que va ajudar a créixer i que se n’ha sortit amb excel·lència i és famós per mèrits propis. Els infants, quan creixen, no sempre són, tampoc, tan agraïts i afectuosos, tot sovint fan com el de la cançó de Puff, el drac màgic, se’n van a córrer món i, de vegades, no tornen.

Hi ha persones que tenen estranys prejudicis i m’han manifestat que la pel·lícula, que no veuran, no els fa ni fu ni fa. Jo crec que s’equivoquen, 100 días con la Tata és un exemple més de com amb mitjans modestos, imaginació i empenta, es poden realitzar coses molt interessants. No per a tot calen recursos exagerats. Em preguntava si a casa nostra i en català algú seria capaç de fer una cosa semblant, vull pensar que sí pero no ho sé, es allò que en ocasions ens perd l’estètica, com deia Unamuno, una estètica una mica rància. En tot cas estem davant d’una proposta que cal conèixer i contemplar sense manies, la bondat i la tendresa sense màscares poden ser molt comercials.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Olyan mint otthon Como en casa Marta Meszaros

    Retrat del desarrelament

    A la pel·lícula 'Olyan mint otthon (Com a casa)', de Márta Mészáros, un home torna a la seva Hongria natal després d'haver viscut a Nova York.
  • Terry George la promesa

    ‘La promesa’, retrat d’un genocidi sovint oblidat

    La pel·lícula de Terry George planteja un triangle amorós que ens porta al 1915, a les acaballes de l’Imperi Otomà.
  • Szép lányok, ne sírjatok

    Música i rebel·lia

    A ‘No ploreu, precioses!’ la directora hongaresa Márta Mészáros retrata una generació de joves inconformistes seduïts per l’escena musical de la seva època.
  • Holdudvar Márta Mészáros

    Trencar cadenes

    A ‘Holdudvar (Vincles)’, la directora hongaresa Márta Mészáros retrata una dona que després de quedar vídua en una època grisa vol recuperar la llibertat perduda.