‘El comptador de cartes’, el turmentat passat d’un exmilitar

Júlia Costa / @liujatasco

Segons la meva opinió, Paul Schrader sempre té el seu interès, fins i tot quan no ens acaba de convèncer. Les seves pel·lícules incideixen en un mena de professionals, de vegades alternatius però que practiquen la seva tasca amb una estranya, gairebé religiosa, dedicació: gigoló, taxista, boxejador, traficant, reverend… A El comptador de cartes trobem un exmilitar, convertit en jugador de cartes després de sortir de la presó, que carrega amb el pes del que va fer durant la guerra d’Iraq. L’interpreta un excel·lent Óscar Isaac, cada dia més inquietant. El protagonista juga amb metodologia, amb rutina precisa, no vol tenir guanys excessius, no vol ser massa conegut, pot perdre, si cal.

És maniàtic en molts aspectes i també és un solitari, fins que no s’ensopega amb els altres dos personatges rellevants de la història, ja que el quart, interpretat per Willem Dafoe, té poca presència real. L’home porta uns tatuatges a l’esquena i els braços que, gràcies a les informacions llegides, sembla que tenen a veure amb la providència i la gràcia. Hi ha molta religió en el rerefons de les pel·lícules del director, per la xarxa es pot trobar un gran nombre d’informació en aquest sentit. Una religió que té el recurs de la redempció, del penediment, de l’expiació de la culpa.

El protagonista s’ensopegarà amb un jove (Tye Sheridan) al qual la guerra d’Iraq també el va enfonsar i destruir. El noi té la intenció de venjar-se i acabar amb un coronel militar (Dafoe), tot i que ja sabem que quan mor el gos no mor la ràbia, en ocasions fins i tot es propaga més a gust. Pel mig hi ha una noia inevitable i bonhomiosa (Tiffany Haddish), una altra professional del món del joc en una tasca, com si diguéssim, de relacions públiques. El jove incitarà el gran a intentar salvar-lo de la destrucció, retornant-lo a una vida familiar i convencional, amb futur. Sembla, fins i tot, que la història pot tenir un final, si no feliç, amable. Però el director no ens deixarà tranquils, la violència té la seva atracció i les venjances i l’odi no són senzills de superar.

Tot plegat en un món d’ombres i llums nocturnes, espais inhòspits i poc acollidors, hotels amb habitacions que el protagonista reconverteix en un intent d’aconseguir una mena d’asèpsia vital, habitats. per personatges desarrelats, diversos, anònims. I, això sí, flashbacks emboirats que ens acosten als malsons del protagonista, tortures, sang, brutícia i desolació. No sé dir si la pel·lícula m’ha agradat o no, en molts casos això de m’agrada o no m’agrada no té sentit. Menció apart pel que fa a la música i als sorolls, crits, gemecs, sospirs, que ens immergeixen encara més en una mena d’angoixa que, en alguns moments, pot cansar als qui no tinguin paciència o no siguin seguidors devots del director. El pitjor de tot és que aquest món de malson és ben real i pel que fa a les barbaritats que s’hi esdevenen, la pel·lícula encara es queda molt curta.