L’amor i les seves complexitats

'A Stormy Night' i 'Detox' són dues pel·lícules de David Moragas que reflexionen sobre les relacions de parella
Detox david moragas
Guillem Barbosa i Oriol Pla a 'Detox'.

Manel Haro / @manelhc


No sé si totes les parelles, en el fons, s’assemblen una mica o és només que els seus maldecaps són universals. Segurament sigui això segon –infidelitats, insatisfacció vital, davallada de la passió, monotonia, manca d’empatia…- , i per aquesta raó és tan fàcil sentir-nos radiografiats quan llegim un llibre o veiem una pel·lícula on hi queda retratada una parella. Vaja, més o menys tothom s’ha enamorat alguna vegada, ha tingut una relació, potser fins i tot alguna ruptura, i ha sentit el mal que pot fer l’amor i el desamor. Ara bé, perquè sigui fàcil sentir-se retratat en una novel·la o en una pel·lícula, cal que l’escriptor o el director que hi ha al darrere tingui una gran capacitat d’observació, d’anàlisi i de síntesi. Cal intel·ligència i sensibilitat.

M’explico: es poden parlar de llocs comuns de les relacions (això no és dolent), però perquè el relat resulti atractiu un no es pot limitar a mostrar les evidències, cal ser una mica -una mica bastant- psicòleg (espero que se m’entengui!). Cal saber detectar allò que és comú en moltes de les relacions de parella i fer-ne una lectura més aviat lateral, que el missatge sigui més implícit que explícit, que ens sentim atrapats per la pel·lícula -estic parlant de cinema- per allò que mostren les mirades dels personatges, els seus silencis, els seus gestos maldestres. Els silencis en les pel·lícules, amb un enquadrament precís, una mirada concreta pot desarmar l’espectador.

 

 A stormy night david moragas

David Morgas i Jacob Perkins a ‘A Stormy Night’.

 

A la plataforma Filmin hi ha dues pel·lícules del jove director català David Moragas (Almoster, 1993), rodades les dues amb poc pressupost i en blanc i negre, un recurs que pot resultar pretensiós si a la història se li veuen les costures, si se li veuen les intencions al director. Vaja, el blanc i negre pot ser una temptació perillosa, especialment en directors que comencen. Però en el cas d’aquestes dues pel·lícules -el llargmetratge A Stormy Night i el curtmetratge Detox-, el blanc i negre és un recurs que suma. En les dues cintes tenim dos personatges protagonistes, dos nois homosexuals que arrosseguen algunes ferides: en el cas del curtmetratge la ferida acaba d’obrir-se i en el cas del llargmetratge diríem que les que n’hi ha -perquè cada personatge porta la seva- tenen ja la seva història i no han acabat de cicatritzar bé.

A Stormy Night i Detox dialoguen a la perfecció, podrien ser mirades complementàries d’una realitat compartida, potser perquè les dues tenen molt de les experiències vitals del seu director. A Detox (2020), els actors Oriol Pla i Guillem Barbosa interpreten una parella gai que acaba de trencar perquè un d’ells ha estat infidel. L’escena és un clàssic: el noi que -tècnicament- ha traït la seva parella torna a casa i demana una nova oportunitat però l’altre té clar que allò s’ha acabat. El primer li retreu que la infidelitat és culpa dels dos, perquè en el fons hi havia coses que no funcionaven entre ells. I aquí rau l’efectivitat d’aquest curtmetratge: ¿és possible que el que retreu el personatge sigui una mica cert? ¿Qui va començar a decebre qui?

Les pel·lícules de David Moragas (com a director i guionista) no admeten una lectura simplificada: a Detox el més important és el que queda per dir, justament com en moltes ruptures quan els silencis tenen més pes que les paraules. També es parla d’infidelitats a A Stormy Night (2020): en ella, un jove director català de cinema (interpretat pel propi Moragas) arriba per passar la nit a casa d’una companya a Nova York perquè una gran tempesta ha cancel·lat el seu vol de tornada. Ella no hi és, a casa, però sí el seu company de pis (Jacob Perkins). Els dos són gais, s’atrauen, però l’americà té parella. El català considera que la monogàmia no té cap sentit, i l’altre opina tot el contrari.

 

David Moragas

David Moragas, foto del seu web.

 

Al llarg de la pel·lícula els dos discuteixen sobre les relacions de parella -sempre amb la tensió sexual latent entre els dos- i això fa que les seves ferides vagin fent-se presents. Però qui aposta per la monogàmia i la fidelitat –l’americà- no és feliç del tot amb la seva relació i qui creu que la monogàmia no té sentit -el català- no sembla haver superat la seva ruptura amb el noi amb qui sortia. Heus aquí, novament, la necessitat d’anar més enllà de lectures simplificades: ¿hi ha un model de relació que sigui millor que un altre? ¿És millor la monogàmia o les parelles obertes? ¿Té sentit seguir en una relació que no t’omple del tot per molt amor que hi hagi? ¿Té sentit renunciar a l’amor per no voler perdre altres coses? Res no és tan fàcil de respondre, però segurament el cinema de Moragas busca més obrir preguntes que tancar-nos en respostes concretes.

I aquí hem de tornar a parlar del blanc i negre d’aquestes dues pel·lícules, un recurs que, en primer lloc, fa que l’espectador es focalitzi molt més en els protagonistes (de fet, l’enquadrament i el moviment de la càmera ens va dirigint la mirada, perquè no perdem detall del que està passant, sobretot, a l’interior de cada personatge). En segon lloc, fa que la sensació de melancolia, nostàlgia, angoixa existencial tingui una mica més de calat. No m’agrada gaire l’etiqueta cinema o temàtica LGTBI, perquè sovint ens despista del valor real de la pel·lícula i en aquest cas el valor -molt més universal que un etiqueta- és que les dues plantegen necessàries reflexions que ens porten a pensar en aquelles conductes -podríem dir que socialment normatives– que sovint limiten l’espai que necessitem per trobar sortides alternatives als maldecaps de sempre.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES