Emily D’Angelo té ‘salero’

Manel Haro / @manelhc

La mezzosoprano canadenca Emily D’Angelo (Toronto, 1994) va aterrar a l’església del Carme, en el Festival Castell de Peralada, avalada per una carrera que en els darrers anys s’ha vist impulsada de manera significativa, no només per alguns papers molt celebrats en òperes de Mozart -com el seu Sesto de La clemenza di Tito a la Royal Opera de House de Londres-, sinó també per haver guanyat els quatre premis principals a l’Operalia 2018 i per haver ingressat en el catàleg de Deutsche Grammophon, segell on el 2021 va publicar el seu disc Enargeia.

De fet, el recital que va oferir a Peralada era, en part, una presentació d’aquest àlbum que reuneix peces de Hildegard von Bingen (1098-1179), Sarah Kirkland (1973), Missy Mazzoli (1980) i Hildur Gudnadóttir (1982), guanyadora aquesta de destacats guardons com l’Oscar, el Globus d’Or i el Bafta per la banda sonora de la pel·lícula de Todd Phillips Joker i l’Emmy i el Grammy per la música de la sèrie Chernobyl (d’ella, però, ahir no va cantar cap tema). Això, almenys, en la primera part del concert, la segona era un homenatge a la mezzosoprano madrilenya Teresa Berganza, morta fa dos mesos.

El recital va començar amb O Frondens Virga de Von Bingen -inclosa al seu disc- i va continuar amb les peces de Schonberg Erwatung i Schenk Mir. D’Angelo -acompanyada al piano per una eficient i entregada Sophia Muñoz– no va trigar a seduir amb la seva veu, de timbre càlid, que va ser especialment emocionant en algunes peces delicadíssimes com Penelope de Rebecca Clarke (1886-1979) o Dead Friend de Sarah Kirkland, cantada a cappella. D’Angelo, en canvi, no va mostrar totes les seves virtuts, ni la gran expressivitat vocal per la qual se la coneix, i va oferir una primera part de concert amb la percepció que totes les cançons eren cantades amb uns recursos reduïts que deixaven certa sensació de repetició a mesura que avança el programa.

No era aquesta només una qüestió del seu directe, aquesta mateixa impressió és la que deixa l’audició del seu disc, bellíssim, però una mica monòton. Molt diferent va ser, en canvi, la segona part, que va començar amb la cantata de Rossini Giovanna d’arco i va continuar amb «Cuando el amor se apodera» de la sarsuela El barquillero de Ruperto Chapí. Aquí sí que D’Angelo va deixar veure el ventall dels seus recursos vocals i una expressivitat i volum molt més generosos, que van culminar amb «Una voce poco fa» d’El barber de Sevilla de Rossini i dues propines, Als die alte Mutter de Dvořák i la cançó «Carceleras» de la sarsuela de Chapí Las hijas del Zebedeo, que la mezzosoprano va cantar en un perfecte castellà -va dir que era una de les seves sarsueles preferides- i amb deliciosa elegància. Quin salero, el de D’Angelo!