En una xafogosa nit d’estiu la foscor s’imposava als jardins del castell de Peralada, una obscuritat només trencada per uns llums suaus que il·luminaven amb timidesa el camí cap a l’escenari on tindria lloc la representació de l’obra de Henry Purcell The Fairy Queen. En aquest camí, ens creuàvem amb personatges sorgits no sabem ben bé d’on. Quedaven encara uns quinze minuts perquè comencés a sonar la música, però l’espectacle ja havia arrencat. Aquests éssers enigmàtics no eren fàcils de reconèixer a simple vista, fins que va aparèixer una dona passejant amb el cap d’un home -d’atrezzo, és clar, la foscor no era tanta- i algú va esmentar la Salomé de Strauss.
Ràpidament vam lligar fils. Aquells que ens rebien eren els personatges de Carmen de Bizet, de Madama Butterfly i Tosca de Puccini, de Rigoletto de Verdi, de Don Giovanni de Mozart i de La Valquíria de Wagner, entre d’altres. Semblava un deliri, una desfilada d’ànimes turmentades que buscaven recuperar el seu lloc al món, i, en essència, era el que feien. Així ho havia volgut imaginar, almenys, el director d’escena d’aquesta producció, Joan Anton Rechi, que ha fet de la semiòpera de Purcell tot un homenatge al Festival Castell de Peralada i a les òperes que s’hi han representat.
Xavier Sabata vestit de la reina Isabel I d’Anglaterra.
El plantejament que feia Purcell amb aquesta obra partia d’una mena de costella del Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. És a dir, no exactament una adaptació, sinó una inspiració del seu món de fades, agafar un tros del seu univers i fer-lo créixer. Ara bé, tot a base d’àries independents i danses que reclamen una bona imaginació per dotar-les d’una narrativa que engresqui el públic d’ara. I això és el que ha pensat Rechi: canviar les fades per personatges d’òpera que porten un parell d’anys -els de la pandèmia- deambulant pels jardins del castell de Peralada a l’espera de tornar a sortir a l’escenari i que un autor o compositor els doti novament de vida.
Són diversos personatges a la recerca del seu autor, tots ells governats per la reina de les fades, interpretat aquí pel contratenor Xavier Sabata, immillorable cantant per a un personatge que -en aquesta producció- apareix a l’escenari vestit de la reina Isabel I, de la reina Victòria i de la reina Isabel II, les tres monarques d’Anglaterra. Sabata sap posar-se en la pell d’una reina, té l’estil, els dots actorals i el sentit de l’humor necessari per fer-ho. I a més -això ja ho sabem- una solvència vocal fora de dubtes.
L’espectacle que proposa Rechi -una producció del mateix fetival- és volgudament caòtic a vegades -Sabata ensopega i cau fins a tres vegades-, és un muntatge kitsch, amb reminiscències a l’estètica de La Cubana i amb moments de comèdia de revista amb personatges que entren per tot arreu i seuen al pati de butaques amb la resta d’espectadors. ¿Podeu imaginar aquests personatges fent un número d’Eurovisió amb música de Purcell? Rechi va pensar que sí que era possible i li ha funcionat, esdevenint un dels moments més celebrats pel públic de Peralada.
La idea de Rechi –boja, original, divertida– va ser un èxit -molt més evident en la segona part- perquè l’obra li ho permetia, però també perquè va comptar amb la complicitat de Dani Espasa dirigint l’orquestra Vespres d’Arnadi, solvent formació de música barroca que ens va permetre gaudir sense fissures de la meravellosa música de Purcell. A més, l’espectacle va comptar amb bones veus, no només la de Sabata, sinó també la de l’extraordinari tenor Mark Milhofer, que a més de fer gala d’una extraordinària veu, té també bones virtuts d’actor, el mateix que l’excel·lent soprano Ana Quintans, vestida de Madama Buterfly, qui ens va regalar una delicadíssima i emocionant O let me weep.
El cert és que és difícil no destacar cadascuna de les veus que van formar part d’aquest somni semioperístic, com la de la soprano Judith Van Wanroij, la del tenor Thomas Walker i la del baix Nicolas Brooymans en el paper de l’autor que ha de tornar a fer treballar la resta de personatges. Menció especial també per a l’Esemble O Vos Omnes, cor dirigit per Xavier Pastrana, i per als ballarins Xavi Martínez i Mar Gómez, que amb les seves coreografies van fer créixer aquesta experiència onírica que va tornar la màgia a les nits d’estiu del Festival Castell de Peralada.
