Maneres d’evitar la mort

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

A finals del segle XX, una dona al llac Baikal i un braman de l’Índia van vaticinar una mort primerenca i violenta al fotoperiodista Alberto Giuliani (Itàlia, 1975). A partir d’aquests auguris, ell va decidir viatjar pel món per conèixer gent excèntrica amb por de la mort o de la desaparició i que desitgés protegir-se o protegir-ne la humanitat. Així, va conèixer multimilionaris amb búnquers i astronautes i científics dedicats a evitar el nostre final.

A Los inmortales. Historias del mundo que se avecina (Temas de Hoy amb traducció al castellà de Carlos Gumpert), Giuliani presenta un treball fotoperiodístic, cronístic, filosòfic i reflexiu sobre què és la mort, tant de la humanitat com la del mateix autor, la por a aquesta i què hi podria haver més enllà, a més de com podríem aprofitar més el present i quin futur podem deixar.

Aquesta obra comença amb un preàmbul sobre les profecies i després introdueix cadascuna de les cròniques periodístiques sobre els personatges que va conèixer, i al final del llibre inclou fotografies relacionades amb els seus mètodes, tècniques o idees. Giuliani menja aliments transgènics i parla amb persones que creuen que la solució és tancar la biodiversitat en campanes de vidre o congelar les persones amb l’esperança que tornin a néixer en un futur on la immortalitat sigui una realitat. Visita un grup d’astronautes tancats en un mòdul espacial a Hawaii que simula que són a Mart. La convivència, els sentiments i els records no són iguals aquí que al planeta vermell, i estem condemnats a ser nòmades espacials.

A cada crònica Giuliani desenvolupa el passat, la rutina i les idees de cada personatge en relació a la feina que exerceix a favor de la vida o de la seva prolongació. D’aquesta manera, l’autor convida a la reflexió sobre el sentit de l’existència. Per exemple, a la crònica dels astronautes, relaciona la infància i les mancances de Damien amb la voluntat d’explorar i anar més enllà, de fugir o senzillament de buscar el seu lloc fora de la Terra. O Maryon, del Pol Nord, una dona que busca allunyar-se de l’enrenou del món però alhora tem que el silenci l’atrapi amb la seva vida familiar esquerdada. Són persones que, com qualsevol de nosaltres, intenten sobreviure a alguna cosa.

No hi ha millor lloc per crioconservar persones i fer-les renéixer que Phoenix, i fins allà hi va l’autor, per després marxar al Pol Nord, Anglaterra, Japó, Corea i la Xina. Giuliani es pregunta si l’única manera de tenir una vida digna és assimilant-ne la finitud, la mort i -com li donen a entendre els astronautes- que no ens queda gaire temps a la Terra. La immortalitat implica portar el present amb més tranquil·litat perquè saps que no s’acabarà aviat, però també cal pensar en la soledat que trobaràs en el futur.

Al final, els camins que triem estan determinats per les nostres circumstàncies i allò que ens passa ens acompanya i viu amb nosaltres fins que morim. Les profecies van fer de Giuliani algú menys escèptic. De vegades, quan pensem en els vaticinis, sembla que s’han fet realitat. Tot i això, com ell diu, no deixem de mirar als costats quan creuem el carrer.