Núria Feliu era un d’aquells personatges absolutament polièdrics, populars, heterodoxos i irrepetibles, que, de tant en tant, dona el país. Qui més qui menys la coneixia o havia coincidit amb ella en algun acte. El comiat ha estat impressionant, expliquen que la cantant ja va deixar explicat com el volia.
Un dels aspectes remarcables del seu comiat ha estat la unitat política, social i cultural que va aconseguir i el ressò mediàtic i periodístic assolit. Potser hauria estat un bon moment per tal que, després del funeral, tots els polítics i polítiques presents s’haguessin reunit de forma informal i discreta per parlar del país i les seves circumstàncies. Veure fins i tot gent com La Maña a la vetlla m’ha emocionat, aquest eclecticisme no és gens habitual, les capelletes acostumen a funcionar força.
Amb aquesta afició a les etiquetes i a remarcar aspectes que, malauradament, encara semblen exòtics, a causa de la seva manca de marit i fills a Núria Feliu se li havia penjat això de ser la tieta catalana pintoresca. A Montserrat Carulla se li havia penjat allò de ser la iaia, el seu comiat va ser més discret, injust, fins i tot, ja que aquells dies va morir Maradona i la nostra televisió va dedicar més espais al futbolista que no pas a una actriu tan rellevant i coneguda, també independentista, per cert.
Un dels mèrits de Feliu, més enllà dels artístics i musicals, que són molts i molt més importants del que sectors de la cultureta van voler reconèixer en alguns moments rancis de la nostra història, va ser restar lligada al seu barri, sense complexos, amb un gran orgull veïnal. Hi ha molta gent que fa bandera de ser d’un barri, d’un poble, però no hi viu i va guillar nord enllà quan les coses li van començar a anar bé o molt bé. També hi ha qui defensa causes difícils però sense apuginar, com es deia vulgarment. Aquests dies Núria Cadenas ha recordat la seva sucosa, però discreta, aportació econòmica per al tema de la denúncia i difusió de l’assassinat de Guillem Agulló.
També s’ha de dir que no va tenir manies en participar en actes modestos, humils, trobades poètiques, el que fos. Aquests dies sembla que gent més jove redescobreix una trajectòria amb aspectes diversos i relacions amb gent musical internacional i d’upa. Moltes de les seves cançons estan lligades a gent menys coneguda avui, com Picas, Burrull… Ahir mateix un amic em va enviar una petita filmació, la seva germana és d’un grup poètic d’aquests que, malgrat fer coses molt i molt interessants, no surten a la televisió i resten una mica marginats per part de les elits fatxendes. Doncs va participar en un programa que feia Feliu en el qual recitava poemes de poetes d’aquest tipus, que la cultura de pes sovint no considera com caldria.
En alguns aspectes compararia Feliu amb Francesc Candel, sempre lligat al seu barri, on sempre va viure, donant veu i oportunitats a poetes poc rellevants, gent aficionada, del poble. Candel era, també, més personatge que escriptor, per a molta gent. Cadascú en el seu camp, tan diferents, però tots dos profetes a la seva petita terra veïnal, amb un reconeixement agraït i merescut. I amb gegant propi.
A Núria Feliu, amb motiu de la seva mort, se li han dedicat grans lloances i s’han descobert aspectes admirables que havien restat en un espai discret. Però jo recordo, de vegades tinc massa memòria, que determinats sectors socials l’havien ridiculitzat, bescantant i xiulat, en algun moment, encara més quan es va evidenciar que era propera a CIU, o a Jordi Pujol. O quan va passar del jazz a coses més frívoles. Aquestes crítiques sovint són per quedar bé, després, davant del personatge, la gent fa la gara-gara sense manies, ho he vist més d’una vegada, amb tot tipus de famosos.
Malgrat no tenir marit ni fills, ni falta que li feien, Feliu va comptar amb una família extraordinària i molt unida: germans, nebots, la majoria lligats al món de la música. Jo la vaig veure en persona, per primera vegada, en una d’aquelles produccions teatrals que feien a Horta, fa molts anys. Després, entre d’altres actuacions, la recordo al Teatre Romea, cantant cuplets amb molt de salero. Hi vaig dur la meva mare, que s’ho va passar pipa.
També recordo la divertida obreta-homenatge que van fer Les Feliuettes al Maldà, fa alguns anys, un homenatge que no defugia la broma ni la paròdia, des del respecte i l’admiració per la cantant. A una associació del meu barri, l’entranyable i imprescindible BiblioMusiCineTeca li van dedicar unes jornades i una exposició no fa gaire temps, ella ja no estava bé i no va poder venir. I també recordo la presentació d’un llibre sobre poemes escrits per gent de Sants-Montjuïc, una d’aquestes edicions propiciades per Albert Torras, gran amic de la cantant i personatge clau del santsisme cultural militant.
Amb la desaparició d’aquestes persones, tan lligades al nostre imaginari sentimental, perdem, de forma inevitable, referències i records. Ha passat sempre i ja sabíem que era així, hojas somos en el viento, cantava Machín.
