Tenia molta curiositat per veure aquesta Norma de Bellini al Liceu, amb proposta escènica d’Àlex Ollé i amb un rol protagonista interpretat per la soprano tarragonina Marta Mathéu, paper que també és cantat per la letona Marina Rebeka i la búlgara Sonya Yoncheva altres dies. M’interessava escoltar i veure Mathéu perquè s’estrenava en aquest rol, un dels més importants i exigents del repertori belcantista i, per tant, un repte per a la tarragonina, que tenia l’oportunitat de demostrar -amb un currículum operístic a les seves esquenes no gaire extens- que és capaç de defensar papers de gruix com aquesta Norma.
Qui coneix Mathéu sap que és una cantant amb una bona tècnica vocal però també amb un extraordinari domini escènic, qualitats amb les quals fàcilment es fica el públic a la butxaca. Ara bé, més enllà dels espectacles de proximitat, calen grans muntatges per demostrar la vàlua d’una cantant i aquesta era una gran oportunitat per a Mathéu. El repte no era fàcil, tant per les exigències del rol, com per la història que pesa sobre aquest paper: la darrera cantant catalana que el va interpretar va ser Montserrat Caballé, i en el cap de molts melòmans hi ha també la veu de Maria Callas.
Això en un Liceu que no oblida els seus grans referents vocals és tot un hàndicap. Però a les glòries del passat cal deixar-les descansar en pau sense deixar de gaudir de la seva memòria i les seves gravacions. Més encara, si tenim en compte que el temps porta al teatre noves generacions d’espectadors que no han escoltat mai en viu veus com la de la Caballé. En aquest sentit, la tarragonina va pujar a l’escenari del teatre de La Rambla amb voluntat de fer una proposta molt personal del seu personatge, sense emmirallar-se en ningú.
La seva Casta Diva -l’ària estrella d’aquest rol- va ser més aviat continguda, discreta fins i tot, i això pot ser una decepció per a qui busca munició de gran tirada, però va ser la decisió d’una cantant que vol defensar els seus papers més enllà dels inevitables exàmens que tots fem en les grans àries. Mathéu va demostrar ser una bèstia escènica, es notava que s’havia preparat el rol, que l’havia viscut, que havia entès les directrius d’aquesta proposta d’Àlex Ollé i que estava en perfecta sintonia amb la resta de cantants. Se li podia reclamar una mica més de volum en alguns moments, però en d’altres va fer gala d’una bona projecció (i sobretot expressivitat).
En el preciós duo del primer acte amb Teresa Iervolino (Adalgisa), Mathéu (Norma) cantava el perdó del seu personatge a la seva rival expressant de forma precisa i intensa que en el fons s’estava perdonant ella mateixa. Norma és un personatge turmentat, Ollé volia remarcar els grans conflictes d’ella i per això va omplir l’escenari amb crucifixos i va fer que hi hagués una estètica que ens recordés grans opressions, sobretot la de la religió, però també d’altres, i és per això que els druides -liderats per Orovesco, pare de Norma- anaven abillats amb un vestuari que recordava els forces policials feixistes.
Així, l’espai vital de Norma -on es permet estimar i cuidar dels seus fills- és especialment reduït. Ara bé, la proposta d’Ollé no va engrescar gens el públic del Liceu en la seva estrena, que va arribar a escridassar-lo. La seva lectura pretenia portar a Bellini els fanatismes que governen ara el nostre món, i això és el que motiva aquesta excessiva presència de creus sobre l’escenari i, per tant, aquesta mirada centrada en la religió. Estèticament, la proposta funciona, és bonica, impactant, pot cridar l’atenció a l’hora de fer promoció a xarxes, però no tinc gaire clar que fos realment necessària.
A Norma veiem un triangle amorós amarat de culpa, patiment, necessitat de perdó i penso que la lectura excessivament religiosa d’aquesta producció allunya més que no pas centra en el dolor d’aquests personatges. Per altra banda, en l’inici del segon acte, quan s’obre de nou el teló, veiem els fills de Norma i Pollione jugant amb joguines actuals i amb una televisió que emet dibuixos animats en una saló amb mobles d’aquests que es troben fàcilment en qualsevol gran magatzem. Segurament és una forma de portar Norma a l’actualitat (amb una escena, per cert, ben actual, de violència vicària), de tornar a recordar-nos els fanatismes que ens acompanyen en el nostra dia a dia, però novament penso que el muntatge no ho necessitava i ens allunya més que no pas ens apropa al dolor dels personatges.
En canvi, el gir en el guió original de la darrera escena -no l’explicarem per no malbaratar la sorpresa ningú- penso que sí que atorga un valor afegit al desenllaç i funciona molt bé. No crec que els disgustos -comprensibles- que molts espectadors van sentir per aquesta producció -que podia arribar despistar- facin punxar aquesta Norma, no almenys si a sobre de l’escenari tens uns cantants que van demostrar una gran solvència. Teresa Iervolino va ser una gran Adalgisa i així ho va aplaudir el públic del Liceu, que també es va mostrar molt entregat a les actuacions de Mathéu, la del tenor Airam Hernández i la del baix Marko Mimica.
Hi va haver moments esplèndids, com els duos entre Mathéu i Iervolino i el tercet amb Hernández del primer acte, així com l’escena final amb la soprano, el tenor i el baix. Tant el primer com el segon acte es van tancar amb la sensació d’haver viscut un autèntic espectacle de veus: magnífics tots ells. La direcció d’orquestra, a càrrec de Domingo Hindoyan, va ser correcta en general, però sense ajudar del tot a remarcar aquest conflicte existencial que viuen els personatges; en algun moment, fins i tot, semblava que el director anava per lliure respecte al que passava a l’escenari. Res, en qualsevol cas, que faci naufragar l’espectacle, però que es podria millorar. Cada Norma i cada funció es una història, però aquesta que us explico, amb les seves imperfeccions, va tenir molt elements -sobretot les veus- per deixar-se emocionar.
