‘Gunfight at Dry River’, el poder de l’aigua en temps de sequera

Júlia Costa / @liujatasco

S’ha estrenat a Europa una pel·lícula rodada en escenaris propers, el poble abandonat de Pinyeres, que pertany a Batea, i el Poble Vell de Corbera, que ha quedat en runes com a mostra resistent dels desastres de la Guerra Civil, que van sacsejar aquestes terres de forma dramàtica. També s’hi poden veure paisatges dels Monegros. Tot plegat indrets polsegosos i evocadors, amb poca gent i molta poesia èpica damunt les seves pedres i la seva sequera. La coratjosa gent del Patronat bateà, que tant treballa per la memòria històrica del poble i l’entorn, va col·laborar en alguns aspectes amb l’equip de rodatge fent, en aquest cas, història contemporània ja, avui, convertida en història i prou.

La pel·lícula està dirigida per un senyor anglès que es diu Daniel Simpson i que explica el seu interès pel western i com li van agradar els paisatges en els quals se situa l’acció de la pel·lícula; és una història convencional, situada en un Mèxic pobríssim i en una època indefinida, finals del segle XIX, si fem cas de la data que posen a la tomba d’un dels personatges en morir, 1888.

No entraré a valorar a fons la pel·lícula des d’un punt de vista cinematogràfic. Sovint penso que el que grinyola, de vegades, és el guió, en aquest cas poc original. Paradoxalment, donades les circumstàncies, el nom de la història és Riu sec, ja que en el poble on passa tot fa temps que no plou, com ens passa ara i aquí.

Al poble hi han arribat, des de fa algun temps, males persones, una matriarca estil Mare Dalton, amb tres fills, i aquesta família té atemorits els pocs habitants de l’indret. Tan sols hi ha aigua en un pou i aquesta gent controla el tema de forma abusiva i dictatorial, la pobra gent del poble no disposa d’armes de foc, com els dolents de la pel·lícula. Al poble arriba un jove, fill de la família que va construir el pou, disposat a recuperar la casa, ara gairebé enrunada, del seu pare, assassinat i venjat per ell mateix, segons ens explicarà. L’arribada de la família tòxica ve condicionada per un suposat or amagat en algun lloc.

Al poble, és clar, hi ha d’haver una noia bonica, una jove que viu amb el seu pare, cec. Com és de preveure, i sense que s’entri en massa detalls, la gent pacífica s’acabarà defensant i hauran d’acabar amb els dolents, sigui com sigui. Malgrat els tòpics recurrents -al capdavall moltes narracions i pel·lícules acaben per ser recreacions d’històries que ja coneixem des de temps ancestrals-, el conjunt té la seva poesia, lligada als paisatges plens de pols que ens transformen indrets tan propers en exòtics i oblidats racons del Mèxic profund.

També compten, en el conjunt, les actuacions dels actors i les actrius, aquestes tan sols són dues, la noia jove i la mare dels pistolers, la jove és una actriu molt expressiva que pràcticament s’estrena amb aquesta pel·lícula, Isabella Walker, i la gran i perversa mare, Ann Mitchell, una actriu amb rodatge, que hem vist en ocasions a sèries de televisió o en papers secundaris importants. D’actors, d’homes, bons i dolents, n’hi ha uns quants amb un currículum actoral important al darrere, tot i que no siguin, per a nosaltres, massa coneguts. Un dels més rellevants és Michael Moriarty, el pare cec de la xicota. El noi jove que arriba de fora és un actor que es diu Joshua Dickinson, i el qual, en la ficció, han batejat amb el cognom Murrieta, que tantes reminiscències èpiques i mítiques té en la mitologia mexicana.

En molts casos el millor que queda de moltes pel·lícules, amb el pas del temps, són els paisatges, urbans o rurals, que canvien i es transformen i que a través del miracle del cinema els recuperem amb nostàlgia, anys després. No hi surt, a la història, cap actor o actriu d’aquests que, per ells mateixos, generen curiositat col·lectiva i forneixen turisme per a la posteritat, com en el cas d’Ava Gardner a Tossa. Però Clint Eastwood era molt poc conegut quan el vèiem en aquells westerns rodats a Almeria o Esplugues, dels quals, quan jo era jove, ens fumíem força i avui són ja objecte de culte i Eastwood, avui, un gran home de cinema, molt reconegut. L’èxit és atzarós, la sort també compta, en el món del cinema com a tots els mons professionals.