Malgrat tots els problemes que puguem viure en la nostra societat propera, en moltes ocasions tinc la impressió que moltes de les nostres queixes responen a una mena de mentalitat de nous rics, sobretot quan no podem defugir el fet que som en una part del món en la qual, de moment, gaudim, homes i dones, d’uns drets i d’un grau important de llibertat personal. Per això resulta imprescindible llegir llibres com aquest de Txell Feixas, Dones valentes (Ara Llibres/Península), que no parteixen d’etèries teories sinó d’una realitat incòmoda, violenta i que afecta moltíssima gent, sobretot, dones.
He llegit aquest llibre amb atenció i crec que Feixas excel·leix quan explica històries personals com les que aquí recull de forma directa. La periodista veu el que passa perquè té interès en situacions que, tot sovint, entomem de passada a través dels noticiaris o, fins i tot, de programes una mica més aprofundits. La realitat quotidiana corre el perill de diluir-se en explicacions globals sobre geopolítica, en la impotència de no poder-hi fer res, en la inquietant i absurda sensació de culpa, gairebé de pecat original, quan ens adonem de la comoditat, ni que sigui relativa, que ens acomboia.
Txell Feixas explica casos concrets, reals, dones de Beirut, de Gaza, del Kurdistan iraquià, de Síria, indrets que més aviat han empitjorat en molts aspectes i en els quals, si la dona ja estava discriminada en temps més amables, ara l’han reduït a una víctima constant i a una persona de segona categoria o sense cap valor, més enllà del reproductiu o el d’objecte sexual. Viure, resistir, intentar canviar alguna cosa, rebel·lar-se, sobreviure, són, en aquests casos, una veritable revolució, la de les dones, tan diferent de les grans revolucions propiciades per homes, mitificades al llarg de la història.
La dona ha de lluitar moltes vegades per la supervivència i poca cosa més, per drets que aquí ens semblen bàsics, tot i que no s’han assolit en quatre dies. Feixas ens explica coses que passen i que sabem que passen i la seva mirada, sensible, directa i professional, és ben fiable, ja que porta quatre anys a l’Orient Mitjà i sap de què parla. Defuig la temptació de fer literatura, en el sentit més eteri de la paraula, tot i que el bon periodisme és, també, literatura seriosa.
Pel que he llegit sobre el llibre i l’autora sembla que el text va partir d’un encàrrec editorial i que l’autora no ho veia del tot clar. Incideix en el tema personal, familiar, en la vida quotidiana, i no intenta explicar-nos a fons conflictes llargs i complicats, difícils d’entendre perquè hi convergeixen problemes diversos i interessos de tota mena. El que s’evidencia és que les dones són, en tots casos, les víctimes més evidents d’aquestes situacions, immergides en un món patriarcal que, si aquí ha tingut un pes feixuc, en aquests indrets amara la tradició, el costum, això que, de forma enganyosa, en ocasions titllem de cultura.
No sé si això de «dones valentes» és, però, prou clar, perquè determinada valentia, en situacions tan extremes, no és una opció lligada al tarannà sinó una necessitat. L’autora ha precisat, en algunes entrevistes, que el concepte de valentia no respon al que havíem entès durant anys a casa nostra, en aquests casos.
Avui no podem dir que no sabem què passa, pel món. La tasca d’aquest tipus de periodistes és difícil, hi ha uns límits que no s’han de sobrepassar, de vegades, tant en els textos com, sobretot, en el cas de la fotografia, sembla que determinades imatges o reportatges han servit en ocasions més aviat per augmentar el prestigi dels professionals. Per molt que ens sensibilitzin, les denúncies serveixen moltes vegades de poca cosa per a les persones concretes sobre les quals llegim o vèiem reflectides en imatges i filmacions. I malgrat els riscos, dels quals els mateixos periodistes sovint són conscients, saber sempre és millor que ignorar o fer veure que ignorem.
Els llibres com aquest són imprescindibles en una època en la qual s’estén una mena d’estranya por al futur, com si vinguéssim de passats millors, que no han existit mai. La nostra seguretat i el nostre benestar són fràgils però hi ha societats, avui no tan llunyanes, on les coses són molt pitjors. Encara més per a les dones però, al capdavall, la discriminació de la dona és, també, un perill i un risc per a tota la societat, en general.
És aquest un llibre absolutament recomanable. Tot i que hi ha homes periodistes molt brillants i compromesos la mirada d’una dona, que també topa amb grans dificultats per moure’s en aquestes societats, té un gran valor afegit.
