Caminar per la Llitera

Manel Haro / @manelhc

Els viatges a peu de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) sempre m’han interessat per la naturalitat i la calma que em transmeten. Les seves són petites aventures per la Catalunya buida -per fer un símil amb allò de l’Espanya buida-, per pobles que han viscut un passat molt més esplendorós, però que amb el temps han estat víctimes de la despoblació. Espinàs camina sempre parant molta atenció als vestigis històrics que queden al seu voltant, parlant amb els autòctons que es troba: cadascun d’ells és una oportunitat per conèixer el territori i el seu passat.

Espinàs caminava sense navegadors, ni telèfons mòbils, ni cap mena d’informació extreta d’Internet, bàsicament perquè en l’època d’aquests viatges aquestes facilitats tecnològiques encara no havien arribat o no s’havien estès. Per aquesta raó les seves passejades eren aventures, perquè sortia sense reserves d’allotjament, sense saber on dinaria, on s’aturaria, només seguint un mapa de carreteres i acompanyat molt sovint per la seva editora, Isabel Martí. Aquest és el cas del seu A peu per la Llitera, que Edicions La Campana va recuperar sota el nou títol Viatge a la frontera de la llengua.

En aquest volum veiem que, fins i tot, Espinàs desconeixia les inclemències meteorològiques que es podia trobar, perquè el gran element present en aquestes pàgines és la tempesta que atrapa als protagonistes en una cabana enmig de la muntanya o en plena carretera. Encara que alguns autòctons s’ofereixen sovint a traslladar Espinàs i Martí al següent poble de la ruta, l’escriptor sempre s’hi nega: havia arribat per caminar i no canviarà l’esperit del seu viatge per molta amenaça de pluja que hi hagi al cel.

Així i tot, és emotiu veure l’esperit solidari i acollidor de les persones de la Llitera, que es mouen per ajudar els forasters a sopar alguna cosa, a traslladar-se o a trobar un lloc on dormir (són diversos els pobles on no hi ha cap hostal o pensió). Els pobles que trobem en aquest llibre són Tamarit, Albelda, Sant Esteve de Llitera, Sanui, Alins i Calassanç, tots ells amb poca població (val la pena mirar a Internet com ha evolucionat el nombre d’habitants d’aquests municipis des que Espinàs va fer el viatge, el 1990, perquè en alguns sorprenentment ara n’hi ha més).

Geogràficament la Llitera està entre Catalunya i Aragó, entre el català i el castellà, d’aquí aquesta «frontera de la llengua» del nou títol de La Campana i part de l’interès d’aquest llibre (val la pena parar atenció a la castellanització, gràcies a una etimologia inventada, d’alguns noms de lloc). Per cert, Espinàs sempre inclou als seus a peu alguna referència bibliogràfica sobre la zona que visita, com La Litera, nuestra tierra, de José Antonio Adell i Melchor Montori, amb pròleg de Manuel Campo Vidal, nascut justament a Camporrells, poble d’aquesta comarca, on -llavors- el periodista hi anava sovint a gaudir de les festes locals. Potser encara ho fa.

Al llarg d’aquestes pàgines, Espinàs -amb Martí- entra a bars que estan, gairebé amagats, en un primer pis; observa el patrimoni sacre d’una petita església; dorm a cases que algú li lloga espontàniament davant la manca de res millor on dormir; escolta el lament del propietari d’una papereria que explica el poc que guanya després que els nens del poble ara vagin a estudiar a l’escola del municipi veí i, per tant, comprin el material allà (la despoblació -ja ho sabem- sovint comporta l’inevitable tancament d’escoles). En un moment del llibre, llegim: «en un viatge a peu s’aprèn les coses a poc a poc, i a donar a cada cosa el seu temps.» Llegir els llibres de la sèrie a peu t’estimula justament a això, a donar a cada cosa el seu temps i a observar amb calma tot allò que el temps s’emporta.