Francesc Serés (Saidí, 1972) no acusa cap ressaca de l’èxit de la seva anterior novel·la, La casa de foc, guanyadora del Premi Proa i del Premi Llibreter, i torna a la càrrega amb una nova història, la de La mentida més bonica (Proa Edicions), que està protagonitzada per un matrimoni de professors que en el moment de jubilar-se reflexionen sobre els darrers deu anys, una dècada marcada pel Procés. Els dos personatges viuen un moment d’inflexió, no només perquè acaba la seva etapa laboral, sinó perquè van confiar que podrien escriure un capítol nou per a la futura història de Catalunya i ara es troben amb el desencís i la confusió d’una realitat que els ha passat per sobre.
Serà difícil, però voldria parlar de literatura i no pas de política…
Fem-ho! De fet, t’estaré molt agraït, perquè de literatura tinc moltes més coses a dir.
Comencem, doncs, parlant del fet que hagis decidit fer literatura d’un tema polític com és el desencís del Procés.
La literatura té un component de proximitat, fa al·legoria, metàfora d’allò que tenim més a la vora, ens ho explica. Sigui el que sigui, jo ho he fet amb gairebé tots els meus llibres, parlar del que tenia a dos metres de distància. I en el moment d’escriure aquest, el que tenia a prop era tot el tema del Procés i la seva degradació. Ara som en un moment de desengany, i em vaig preguntar si això podia ser convertit en una novel·la; és a dir, lluny de la tertúlia, de la no-ficció i de l’articulisme.
I com prens distància d’una realitat que t’interpel·la tan directament?
No ha estat fàcil, tenia moltes prevencions, ja que ara mateix aquest deu ser un dels temes més complicats d’abordar, perquè tothom té una vivència del Procés, volgués la independència o no, i això implicava buscar un camí que no fos massa evident. És a dir, no podia donar al lector una cosa que ja sap. Calia jugar-se-la i preguntar-se què ens ha passat a gairebé tothom en aquest temps, i abans d’elevar-ho a algun tipus de relat, era necessari buidar-ho de tots els tòpics i llocs comuns.
Gens fàcil, de fet.
Això és el que fa la literatura: com d’una realitat que tothom coneix, treus una particularitat, una història, que permet ser recordada, però també debatuda i, fins i tot, refusada. No pots pretendre escriure una història amb la qual tothom estigui d’acord. Vaig voler escriure una història que pogués ser compartida, i oferís al lector una visió diferent del que ha passat.
Com convèncer al lector que aquesta història pot ser debatuda?
La literatura ha de poder ser debatuda, capgirada, refusada, ha de poder entrar en conflicte amb altres relats que vinguin després. Pensa en qualsevol esdeveniment històric, com la Segona Guerra Mundial, i en la gran quantitat de relats que n’hi ha. Són fets diferents, és només un exemple. Alguna cosa ha tocat aquesta novel·la, perquè ha produït una reacció efervescent, i és justament aquesta pregunta: què ens ha passat?
És una pregunta ambiciosa.
Però tenim dret a fer literatura sobre això, a què la literatura ens doni respostes a qüestions que el periodisme o la no-ficció encara no han fet. Una ficció és molt poderosa, un personatge pot dir el que vulgui. La ficció crea imaginari, el va a buscar, sap com fer-ho. Es tracta de fer ficció d’un fet que ens ha sacsejat a tots, que ha estat decebedor i abusador a les nostres vides.
Aquí podem parlar d’allò tan clàssic que diu que la literatura no ha de donar respostes sinó suscitar noves preguntes.
És que és difícil donar respostes, encara que a vegades aquestes preguntes ja contenen la resposta també. Però el que fem els escriptors és entretenir, proposar una història que respecti al lector. Una novel·la no pot imposar una visió de la realitat, dir que les coses van ser d’una determinada manera i ja està. Pensa que els personatges de La mentida més bonica dubten molt de moltes coses, no tenen una tesi ferma… I quan la tenen, l’arrosseguen com poden. Cap dels meus personatges té cap voluntat d’alliçonar ningú. Més aviat al contrari, se senten perduts, perquè han patit tot això.
Però algun camí sí que obre la novel·la…
Perquè tot i que una novel·la no pot imposar una visió de les coses, sí que en pot suggerir algunes possibles sortides, il·luminar camps que potser abans no es veien tan clars. I potser després de llegir la novel·la, aquests camps es veuen més foscos, però almenys el lector tindrà més elements de judici.
¿Aquestes sortides, en el cas de la teva novel·la, poden ser col·lectives o són més aviat individuals, perquè cada lector surti com pugui d’aquest desencís?
Tard o d’hora serà una sortida col·lectiva. Hi ha relats personals sobre el que va passar en qualsevol esdeveniment històric, però sempre hi ha un mínim consens al respecte. Aquí el consens pot ser preguntar-nos si vam fer el préssec o no. Penso que una mica bastant sí, perquè no hi havia res preparat. I molta gent pot pensar que el fet que no hi hagués res preparat significa que realment no es volia fer res. La reculada és un consens, la decepció també ho és. No hi ha ningú que defensi que el país ha tirat endavant vint anys.
En quin moment t’adones tu d’aquest desengany i per què aquest ha estat el moment adequat per escriure la novel·la?
Això m’ho havia de treure de sobre, perquè m’ha fet mal. Quan vaig veure que tot es consolidava i que jo no tenia responsabilitats a l’Administració, vaig pensar que era el moment. Quan ho vaig decidir? És una suma de factors: quan es va produir la República dels vuit segons, quan el Tsunami va entrar a l’aeroport d’El Prat… Tot ha estat una muntanya russa que ha acabat plana. A la novel·la surt una gravació que va ser real i va ser molt important, em va fer mal.
Per què vas decidir que la parella protagonista fos un matrimoni de professors a punt de jubilar-se?
La parella de professors em va semblar molt arquetípica per retratar un grup de persones que representés el progrés del país i un projecte, a la vegada institucional i col·lectiu, vinculat al poder, però a la vegada molt democràtic. Gent que ha forjat el futur del país, que ha educat tantes generacions amb afecte. Són persones que al final de la seva carrera encara poden sentir que tenen una part d’èpica, que encara poden fer alguna cosa. Per cert, quan vaig escollir aquests personatges, les vagues de professors encara no havien arribat.
Has pensat com serà la vida d’aquesta parella de professors una vegada s’han jubilat?
Molta gent m’ho ha demanat, això. No sé fins a quin punt és encertat fer segones parts… Aquests professors són gent que va començar a treballar als instituts als anys setanta i es jubila ara. És gent que ha viscut en primera persona molts esdeveniments del país, que ha fet la seva història personal. Entenc que es plantegi aquesta pregunta. Sobre aquesta novel·la, estic veient un interès periodístic, però, en canvi, en la política hi ha alguns silencis molt clars.
Mai tornes a pensar en els teus personatges? Per exemple, quan les realitats que retrates canvien…
Això m’ho han demanat un parell de lectors sobre un personatge de La casa de foc, Jordi de Can Sol, sobre què diria ell ara que puja l’energia o que l’euro baixa. M’agraden aquestes coses. Sí que penso en els meus personatges, és difícil no fer-ho, estan vius i la gent se’ls acaba estimant. A vegades penso a recuperar un dels meus Contes russos o fer una segona part de La casa de foc amb la mare com a protagonista.
Com s’escriu una novel·la després de l’èxit i els premis de La casa de foc?
Mira, això no és falsa modèstia, però no hi ha èxit. Als lectors els ha agradat La casa de foc, i això m’agrada molt, però amb cada novel·la has de tornar a començar des de zero. Hi ha errors que ja no comets, com passar-te de llest o passar-te de críptic, perquè aprens a posar-te en la ment dels lectors. Cada llibre et demana un punt de risc, de novetat, d’idea genuïna… Al cap i a la fi, a mi el que m’agrada és llegir i escriure, i és el que faig, i si la novel·la va bé, dono les gràcies i abaixo les expectatives, perquè res no et garanteix que la següent torni a interessar. Les llibreries són plenes de bones novel·les que no llegeix ningú.
Com creus que surt el lector de la teva novel·la? Perquè imagino que qui entra ja porta el desengany a sobre.
Tu creus?
La veritat, no ho sé…
Puc dir-te com m’agradaria que sortís el lector, que acabés tenint una possible interpretació de la realitat que no és la que difon el poder oficial. Per exemple, que ens van fotre el pèl. Penso que el lector pot adquirir un grau més de reflexió sobre la realitat.
Sedueix més pensar en un lector anònim o que et llegeix el President de la Generalitat?
Per a mi no hi ha lectors de primera i de segona. Mai! Tots els lectors són igual de dignes. Et diré que en aquest país tenim uns clubs de lectura magnífics, on gairebé totes les persones que hi van són dones d’uns seixanta-cinc anys, i quedo meravellat, perquè són dones que ara es reuneixen per diverses raons i que s’empoderen a través de la lectura. Als seus peus! Si el President Pere Aragonès vol llegir la meva novel·la, encantat, però si la vol llegir el meu veí de dalt, també.
La parella protagonista, aquests professors a punt de jubilar-se, dubten si anar a una manifestació per protegir el català. Creus que la llengua catalana està pagant un alt preu pel Procés?
Sí, és molt evident, però si no hi hagués hagut el Procés, també es pagarien les conseqüències. La llengua sempre rep, perquè és un fet diferencial, empoderador. Que tu i jo estiguem parlant en català sobre literatura té un poder enorme. I després publicaràs aquesta entrevista i ocuparàs un espai en català, això també és poder.
Creus que el lector pot arribar a reflexionar a través de la teva novel·la si, amb tot això del Procés, ha estat al costat adequat de la Història?
I tant, és que és la pregunta. Amb tots els matisos, eh. Jo tinc dret a reflexionar sobre el que hem fet i com ho hem fet, perquè hi vaig donar una confiança excessiva i aquest és el meu error. El Tsunami Democràtic deia on havies d’anar i hi anaves, sense saber qui hi estava al darrere. Aquest excés de confiança va ser nociu i decebedor que l’hàgim tingut. Hauríem d’haver fiscalitzat més.
Creus que els fills dels teus protagonistes poden cometre els mateixos errors que els seus pares en el futur?
Espero que cometin els seus propis errors, però que no repeteixin aquests. Nosaltres hem de deixar el terreny una mica net, perquè els fills cometin altres errors. Perquè s’equivocaran, i tant, com ho hem fet nosaltres.
