Un ‘Rèquiem’ de Verdi correcte, però que no va captivar

Albert Mena / @jakoblenz

Una obra important de la música litúrgica per la seva càrrega emocional, dramàtica i sorprenent requereix uns cossos forts, entregats i més que solvents. Tot i que l’Orquestra Simfònica de Milà va mostrar uns colors adequats i una atenció als efectes de la música verdiana considerable, el cor en canvi va sonar en tot moment fora de lloc. S’ha d’agrair l’entrega i el volum desbordant en els instants més dramàtics i forte, per exemple cada cop que sonava el popular Dies Irae, però van semblar en tot moment allunyats de l’expressivitat, el detallisme i la màgia operística del genial compositor de Le Roncole.

La soprano Carmela Remigio va mostrar en tot moment el volum necessari per al rol, però desgraciadament un vibratto excessiu i una lectura potser massa exagerada va deixar-la en tot moment en segon lloc, malgrat ser el seu el rol més llarg. Anna Bonitatibus va anar de més a menys, primer va lluir sobretot el seu timbre, atractiu i fosc i a cada secció anava augmentant la seva profunditat interpretativa. La seva és una veu que semblava més petita que la de Remigio, però era capaç de transportar-nos a móns sonors un pèl més propers a Verdi.

Al tenor Valentino Buzza l’haviem sentit el febrer d’aquest mateix any al meravellós L’Orfeo que Fabio Biondi va portar al Palau de la Música, amb Ian Bostridge en el rol titular. Disposa d’una veu maleable, expressiva i potser era qui més sabia fer-la transitar pels diferents espais d’aquest Rèquiem. El gran obstacle amb el qual havia de lluitar ere, però, un timbre poc excitant (evident falta de squillo) i un punt just de volum per a destacar en els nombrosos números vocals (duets i trios).

El baix Fabrizio Beggi també va interpretar a L’Orfeo de Biondi, disposa d’una veu poc rotunda, tot i que té un timbre que no desagrada. La seva interpretació va resultar, tanmateix, superficial. L’Orquestra Simfònica de Milà és possiblement qui més es va lluir, amb atenció a les dinàmiques i col·laborant en instants de gran complexitat (bon treball del vent metall). La feina del director Claus Peter Flor s’ha d’agrair en aquest sentit, i sí que es va trobar a faltar profunditat, èxtasi dramàtic verdià i que fos capaç d’unir tots els diferents efectes en un únic discurs. També es va agrair la voluntat de dur a terme la fuga del Sanctus (gairebé prefigurant la màgia que trobarem al Falstaff verdià) però les forces del cor no van brillar, oferint una lectura borrosa i sense contingut. Així doncs, aquest Verdi va sonar bé, però no va captivar.