Arriba a Filmin el nou curtmetratge del guionista i director català David Moragas (Almoster, 1993). Es tracta de Demà ho deixem, història que gira al voltant d’una parella homosexual (interpretada per Lluís Marquès i David Teixidó) en crisi. Els dos es troben a casa després que un d’ells torna de viatge. En paraules del seu director, «els dos s’estimen, es necessiten», però el fet que tinguin una relació oberta ha provocat alguns maldecaps en un d’ells, que no sembla encaixar del tot les dinàmiques de la relació que han acordat.
El curtmetratge proposa una reflexió sobre les relacions no normatives, un tema que ja estava present al seu llargmetratge A Stormy Night, on dos nois homosexuals comparteixen les seves visions sobre les relacions de parella, un defensa la monogàmia i l’altre la veu limitant. De forma indirecta, aquesta reflexió també era present al seu primer curtmetratge, Detox, protagonitzada per una parella que ha trencat després que un d’ells hagi estat infidel a l’altre. En aquest curt també era important la manera com s’alimenten les relacions i les responsabilitats que això comporta en el dia a dia.
Les històries de David Moragas no busquen culpables ni posicionaments de l’espectador, sinó animar el públic a què pensi formes d’estimar-se més enllà de «les estructures tradicionals normatives que ens venien donades des d’altres generacions.»
Demà ho deixem parteix d’una reflexió personal sobre les relacions obertes.
En l’actualitat hi ha un vocabulari que està agafant pes al voltant de les relacions obertes i l’anarquia relacional. En l’àmbit teòric tot això s’està explorant molt, però en el marc artístic aquestes experiències queden una mica al marge. ¿De què serveix desenvolupar tant una teoria si després això no queda reflectit en com reflexionem les històries? Això em produeix certa frustració. L’amor és un tema que sempre m’ha fascinat, és un motiu universal present al cinema des dels seus orígens, i totes les seves mutacions i la forma com avui entenem l’amor m’apassiona. Així va néixer el meu curtmetratge.
Per què creus que hi ha aquest canvi de paradigma a nivell social respecte a les relacions de parella?
Perquè vivim en un sistema que no funciona. Parlo amb paraules molt grans, ho sé, però és que el sistema capitalista no funciona, el món s’esgota, ens quedem sense recursos, les diferències entre els oprimits i els que oprimeixen cada vegada són més gran… Tot això provoca crisis en molts sentits, en molts àmbits de la societat. Un d’aquests àmbits és el de les estructures tradicionals normatives que ens venien donades des d’altres generacions, i ara tenim la necessitat de replantejar-les. Aquesta tendència que tenim ara de reflexionar, construir i analitzar està passant per un moment de tanta efervescència justament perquè ens trobem en una etapa de crisi i és sobretot durant les crisis quan l’home reflexiona, qüestiona i reinventa.
¿Per què creus que la cultura, almenys en l’àmbit de la ficció, no ha recollit a bastament aquest replantejament de les relacions de parella?
Si parlem del cinema, penso que és un art que no sempre ha estat emmirallat en la societat, perquè els processos de creació cinematogràfics són molts lents, especialment a Europa i per qüestions de finançament. Falten uns anys perquè el cinema retrati aquestes qüestions, encara que crec que és responsabilitat dels cineastes avançar-se una mica al que dicta la societat. Altres formes d’expressió artística són més immediates.
Has escrit i dirigit dos curtmetratges i un llargmetratge que reflexionen sobre les relacions de parella. Els teus personatges sempre són nois homosexuals, però la reflexió que hi ha en les teves pel·lícules va més enllà de l’orientació sexual.
A mi m’agrada més parlar d’allò que és normatiu i d’allò que s’escapa de la norma, perquè penso que el que jo explico no es pot contenir només en la identitat d’home homosexual, sinó que té més a veure amb una manera no normativa de viure les relacions.Hi ha una norma que aparentment es viu de forma majoritària, i després hi ha allò que s’escapa de la norma, on estem els gais. Els gais no som un col·lectiu minoritari, som un col·lectiu minoritzat, això m’ho van fer pensar a Twitter.
Hauríem de deixar d’utilitzar l’etiqueta LGTBIQ+ per classificar un tipus de cinema o literatura?
És una pregunta que demana una resposta molt llarga. El problema de l’etiqueta que es posa al cinema LGTBIQ+ és que respon al que ara entenem com a neoliberalisme queer i que té a veure amb el fet de celebrar una fragmentació identitària que no qüestiona tant el sistema, sinó que més aviat celebra la dissidència dintre d’aquest sistema. És a dir, en lloc de qüestionar per què el sistema és com és, reivindiquem que nosaltres hem nascut així. Aquestes etiquetes que tradicionalment ens han anat molt bé per reclamar uns drets i per fer-nos lloc dintre de la norma ara comencen a quedat obsoletes.
S’han de canviar o ampliar?
Sovint es fa una broma amb mala baba sobre el fet que cada vegada hi ha més lletres dintre del col·lectiu LGTBIQ+, però això respon a una impotència, al fet de redirigir la lluita cap a on es troba el problema, que no és tant com sentir-nos còmodes dintre de la dissidència, sinó preguntar-nos per què som una dissidència i com qüestionem l’opressió del sistema. Les etiquetes són reduccionistes, però tampoc són falses del tot, diguem que són incompletes. Ens va bé que hi hagi hagut aquesta etiqueta, però també l’hem de qüestionar.
Després de dues pel·lícules en blanc i negre, amb Demà ho deixem has apostat per fer-la en color. Per què aquest canvi?
Quan comences a fer cinema, almenys com jo ho he intentat fer, treballes amb pocs elements i fer-ho amb el blanc i negre et dona unes comoditats tècniques i formals que et permeten construir un altre aspecte de la narració i centrar-te en uns determinats valors formals A poc a poc, vaig introduint nous elements. En aquest cas, la història demanava ser explicada en color i així m’ha sortit. De totes maneres, no és una cosa sobre la qual em vulgui allargar massa, perquè té més a veure amb la intuïció que tinc en cada moment.
En les tres pel·lícules trobem només dos personatges. Això també respon a una intuïció?
Diria que també té a veure amb aquest procés iniciàtic, jo estic començant a fer cinema, no és fàcil crear un ecosistema amb molts personatges, vull pensar que em queden molts anys de fer pel·lícules i hi aniré afegint personatges i elements. M’agrada això d’imaginar què passarà quan hi hagi més personatges. De fet, a les meves pel·lícules n’hi ha més, però no els veiem, perquè són fora de càmera, van apareixent com satèl·lits. Amb el temps tot això anirà guanyant complexitat.
Tant a A Stormy Night, com a Detox i Demà ho deixem, a mesura que avencen els minuts, l’espectador pot canviar d’opinió sobre quin personatge té raó en els conflictes que es plantegen. Pretens que l’espectador en prengui part?
Penso que he fet bé la meva feina quan funciona aquest factor sorpresa, quan l’espectador sent empatia per un personatge, però en revelar-se informació nova, l’empatia la sent cap a l’altre personatge, i després això pot tornar a canviar. A mi m’agraden les obres que provoquen això, que t’obliguen a qüestionar les teves creences estimulant la teva empatia, i aquesta és una de les grans màgies del cinema.
Ho és.
També he de dir que, com que treballo amb dos personatges i cadascú té una mirada diferent sobre un tema, això evita que jo imposi una visió moralitzant o una mirada concreta sobre una qüestió. Per a mi l’èxit és que, una vegada acaba el curtmetratge, l’espectador és qüestioni coses que no s’havia plantejat abans. Jo no pretenc donar respostes.
Per tant, tu com a director i autor no et posicionaries sobre els debats que toques en les teves pel·lícules, com són les relacions obertes?
Hi ha una frase de Bernard Cohen que apuntava que els mitjans no t’havien de dir què pensar, sinó que t’havien de fer veure sobre què pensar. A mi no m’interessa dir-te què has de pensar, si has d’estar a favor o no sobre les relacions obertes, però sí m’agradaria que pensessis sobre això. Tinc amics que parlen de relacions obertes com si fos una realitat fàcil d’explicar. De què parlem quan parlem de relacions obertes? A què ens referim? Quin és el seu dia a dia?
Parlem del títol del teu darrer curtmetratge, Demà ho deixem, perquè dona molt de joc una vegada l’has vist.
Recentment he estat al festival Raindance de Londres, on s’ha projectat el curt, i va venir molta gent a veure’l. En acabar, algunes persones em van comentar que el curt retratava molt bé les seves pròpies relacions, i jo pensava «carai, quina mena de relacions que té la gent!» La parella del curtmetratge està ja una mica podrida, però la idea del títol és que es pogués interpretar de dues maneres, que l’espectador pensés si ho havien de deixar o no, si ho farien o no. Això té a veure amb la forma com es viuen les relacions, perquè les relacions s’han de viure des del dia a dia, des del present, i sabent que no existeix la relació ideal. La bellesa de les relacions és que cada dia poden ser qüestionades, treballades, millorades.
Imatge de ‘Demà ho deixem’.
És més fàcil que les teves històries provoquin crisis personals o les resolguin?
Jo sempre faig pel·lícules de manera una mica reaccionària, quan he viscut situacions que no entenia a nivell personal. Llavors feia tot un procés mental i quan arribava a una conclusió, m’adonava que tenia tota la informació necessària per escriure un guió, i escriure el guió també forma part del procés d’entendre el problema. Dit això, penso que són històries que poden ajudar a prevenir les crisis, que si algú es planteja obrir la seva relació, almenys tingui prou eines abans de prendre la decisió.
Les persones arribem a l’edat adulta amb prou eines emocionals per enfrontar-nos a aquestes decisions?
No, en absolut, i això té a veure amb com funciona el món. Abans la informació arribava amb comptagotes i mai aconseguíem comprendre el món del tot, sinó que ens conformàvem amb la visió que ens donava un mitjà. Ara, en canvi, tenim una visió del món molt més complexa, amb canvis que es produeixen a una gran velocitat, més de la que podem assimilar. Ens falten eines emocionals per fer-ho, perquè el món va més ràpid que nosaltres.
Aconsegueixes conèixer-te millor a través de les teves pel·lícules?
Mai arribaré a conèixer-me amb total plenitud, però quan més aprenc és quan he acabat una pel·lícula i la puc compartir, perquè el públic comença debats que jo ni tan sols m’havia plantejat. Et ve una persona que et fa una reflexió sobre un personatge que et sorprèn. Hi ha molt de valor en com una persona interpreta una pel·lícula.
Quina és la teva relació amb els actors? Els deixes marge perquè hi fiquin cullerada?
Jo escric guions que no donen gaire marge a la improvisació. Quan l’escric, m’assec amb els actors i el llegim, parlem dels personatges, quines són les seves motivacions per dir el que estan dient i què hi ha al darrere. En aquest procés, a vegades els personatges es deformen una mica en funció del que aporta cada actor, que és molt important. Quan estem rodant, poques vegades faig més d’una o dues presses, i això és perquè els actors entenen molt bé la història i els personatges. Això no es pot fer amb qualsevol actor, però sempre he tingut la sort de treballar amb persones de gran intel·ligència emocional.
Veig que treballes molt els primers plans i els silencis.
Sí, primer això és per una qüestió de pressupost, jo no tinc diners per pirotècnies ni per moviments de càmera gaire complicats. Hong Sang-soo és un dels meus referents, perquè parteix d’un molt bon text, planta la càmera davant els actors i deixa que siguin els intèrprets que portin el pes i la bellesa de la pel·lícula. Els meus instruments són els actors, els seus rostres. I sí, hi ha un joc de silencis i evito sempre que un pla contra pla l’interrompi. En una seqüència hi ha molta música, i això són paraules, però també els silencis i totes les eines que tenen els actors per expressar-se.
Quins són els altres referents de David Moragas?
A mi m’apassiona el cinema europeu dels anys cinquanta, com el d’Antonioni, Godard, o Rosselini, perquè també van reflexionar sobre les relacions de parella. Aquesta, però, és la resposta pretensiosa. També m’apassionen cineastes actuals que m’inspiren molt per la seva manera de fer cinema, com Zaida Carmona amb la seva pel·lícula La amiga de mi amiga, o la nord-americana Desiree Akhavan, que va començar a fer cinema amb poc pressupost. Per altra banda, m’interessa molt el Mumblecore, un moviment sorgit a Nord-Amèrica a partir de l’auge de les càmeres digitals i que té molt a veure amb la immediatesa i la llibertat expressiva, i que parlen molt sobre l’amor, les relacions, els problemes d’aquella generació jove.
Quin és el recorregut màxim que pot tenir un curtmetratge?
Aquesta pregunta ens porta a parlar del format del curtmetratge en si. Quan vaig començar a estudiar cinema, el format del curtmetratge feia que tingués un recorregut molt vinculat al públic, molt comercial, però ara els curts s’han convertit en una forma perquè els cineastes novells puguin aconseguir medalles i després fer un llargmetratge. Quan parlo de medalles és que seleccionin el teu curt als festivals de Locarno, Berlín o Cannes. Això em resulta poc interessant, perquè fem cinema perquè el gaudeixi la gent. Per a mi, el màxim recorregut és el que va tenir Detox.
Quin va ser?
Va ser rodat el 2015, no vam anar a cap festival, vam estrenar directament a Filmin i ha tingut un recorregut comercial espectacular. Encara ara el veuen moltes persones. És l’èxit més gran que puc aconseguir, això i que després els espectadors en parlin a les xarxes. Insisteixo: hi ha qui et dirà que el màxim objectiu amb un curtmetratge és que et seleccionin a Cannes, però això, de debò, no em preocupa gaire, prefereixo que algú al seu Instagram digui que ha vist el curt i que ha reflexionat sobre les relacions obertes.
Plataformes com Filmin han democratitzat molt el consum cinematogràfic.
Sí, molt, és importantíssim que les plataformes hi siguin, en el meu cas especialment Filmin, que sempre ha mostrat interès pel que faig. Tenim una relació que va més enllà del tracte estrictament professional. Una plataforma com Filmin descentralitza molt el consum de cinema, perquè determinat tipus de cinema només es projecte a les sales de Barcelona, i ¿què fas si vols veure les pel·lícules d’Albert Serra, per exemple? Has d’anar a Barcelona sí o sí? Per altra banda, en una plataforma trobes molts títols que no només són de cinema comercial, i amb una subscripció molt barata.
El curt Demà ho deixem és candidat a una nominació als premis Gaudí.
Això és el resultat de molta feina, som un equip molt petit però tots treballem molt, dintre i fora d’aquest projecte. Els premis Gaudí estan pensats per celebrar i reivindicar el cinema català, per tant és important que els espectadors se sentin part d’aquesta indústria. És a dir, aquests premis no només han de reconèixer determinades pel·lícules, sinó que han de servir per implicar molt més el públic i ho han de fer a través de les pel·lícules que seleccionen, així que estem molt contents.
Quin és el teu gran somni?
Viure del cinema tota la meva vida, perquè m’apassiona aquesta feina. Ara bé, és difícil. No em preocupen els premis o els reconeixements, sinó poder-m’hi dedicar sempre.
Mentre això no arriba, en quins altres àmbits professionals estàs implicat?
Porto un estudi de disseny gràfic on fem cartells de pel·lícules i curtmetratges. Vaig viure a Nova York tres anys, i va ser allà on vaig començar aquesta feina, de forma molt amateur. Els amics em van començar a demanar els cartells de les seves pel·lícules. Al principi demanava cinquanta dòlars per cadascun, quan estava saturat pujava el preu, fins que vaig tornar a Catalunya amb la pel·lícula A Stormy Night sota el braç. Durant la pandèmia vaig rebre molts encàrrecs, perquè molta gent estava avançant feina des de casa, va ser un boom, i vaig formalitzar aquesta tasca creant una empresa.
Quins són els primers obstacles que et trobes quan vols tirar endavant un projecte cinematogràfic?
Els diners són sempre el primer obstacle. El cinema funciona amb subvencions, i és més complicat aconseguir finançament que escriure la pel·lícula. Per tenir finançament has de trucar a moltes portes, hi ha moltes exigències, com entrar en laboratoris de desenvolupament. No vull demonitzar el sistema, però es finança un tipus de cinema, i tot el que queda fora d’aquest tipus de cinema és difícil que rebi finançament. Per tant, primer has de trobar la forma de fer una primera pel·lícula que s’apropi al tipus de cinema que pot rebre una subvenció. Si Demà ho deixem hagués hagut de passar pel sistema de finançament actual, no s’hauria fet, hauria mort pel camí.
