‘El viatge a París de la senyora Harris’ enamorada d’un vestit

Júlia Costa / @liujatasco

L’escriptor americà Paul Gallico (1897-1976) va tenir el seu temps de popularitat, sobretot a partir de la pel·lícula de catàstrofes La aventura del Poseidón, basada en una novel·la seva. Va escriure relats i va ser periodista esportiu. Va crear el personatge d’una dama anglesa bonhomiosa, somniadora, vídua i amb un cor immens, sobre la qual va escriure quatre novel·les, una petita sèrie, vaja.

Al primer llibre de la sèrie aquesta senyora, encara de bon veure, que es dedica a fer neteges, vídua de guerra, agafa la dèria d’anar a París a comprar-se un vestit de Dior. Un seguit de circumstàncies aconseguiran que pugui tenir els diners que li calen, a París es ficarà tothom a la butxaca, però retornarà al seu Londres, amb la seva gent, tot i que deixant una empremta evident en totes les persones que s’ha anat ensopegant a Can Dior, escampant felicitat per allà on passa.

Probablement, és aquesta, avui, una història passada de moda, però té el seu encís, sobretot en època nadalenca. Una primera versió, l’any 1972, la va protagonitzar Angela Landsbury, amb d’altres actors de categoria, com Omar Shariff fent del marquès elegant, que en la versió actual, dirigida per Anthony Fabian, interpreta Lambert Wilson. Tot i que no l’he vista, segurament en aquella versió el pes de la història queia damunt de Landsbury, en un paper molt escaient per a ella.

Aquí la protagonista és Lesley Manville, una bona actriu anglesa lligada al cinema independent, no tan coneguda com mereix. Ella porta el pes de la història a la qual, pel meu gust, li sobra mitja hora. Tots els personatges, fins i tot l’antipàtica encarregada pija de la Casa Dior, que a la versió anterior feia Diana Rigg i aqui Isabel Hupppert, acaben per ser bona gent i tenir els seus problemes, que n’expliquen el mal geni.

La història s’esdevé en els anys cinquanta, el jovent llegeix Sartre, hi ha una vaga d’escombriaires i els rics són ximplets, en general. I mals pagadors. La classe obrera va prenent consciència dels seus drets, però tot flueix de forma pacífica i, a més, la senyora Harris fa fins i tot d’intermediària en un incipient conflicte laboral. Explicat d’aquesta manera tot pot semblar molt ingenu i innocent, però no ho és tant. I, en tot cas, també està bé veure i llegir històries de bona gent. La senyora Harris, com la florista sagarriana, s’adona que allò del marquès no toca i retorna al seu barri i a les seves amistats habituals tot i que una mica més empoderada, que diuen ara.