‘Pares normals’, un musical d’Els Amics de les Arts

L'obra és la història d'un noi que torna a Barcelona per explicar que es casa als seus pares, els quals inauguren un karaoke que ha estat la il·lusió de les seves vides
pares normals poliorama

Júlia Costa / @liujatasco


He passat una molt bona estona veient Pares normals, al Teatre Poliorama, espectacle amb molt bones crítiques que ha passat, em sembla, una mica de puntetes, encara que el boca-orella deu funcionar, perquè el teatre era ple i l’ovació final contundents. Hi ha un molt bon equip al darrere -fins i tot, Sergi Belbel en la direcció escènica-, i el que meravella, en sortir del teatre, és la feina de conjunt.

Tots els actors i actrius actuen i canten molt bé, amb una naturalitat remarcable, la música en directe és agradable i no ens piconen amb volums excessius, com passa de vegades. La història, el fil conductor, de Marc Artigau, és una mica ingènua, un molt bon text sense massa profunditat, en aparença, contemporani, sense pretensions passades de rosca i amb referències a l’imaginari del present, a pel·lícules que hem vist, sobretot.

El grup Els Amics de les Arts s’ha sortit molt bé d’aquest repte d’endegar un musical nostrat ben fet, tot i que jo hi trobo a faltar, i no és l’únic cas, algun tema musical d’aquests una mica enganxosos, que fan que surtis del teatre amb la melodia al cap i la taral·legis sense voler. Annabel Totosaus i Albert Pérez són aquests pares suposadament normals i, per tant, molt imperfectes.

 

pares normals teatre poliorama

 

Pérez és un dels grans actors d’una certa edat, llarga experiència, una trajectòria impressionant i que mereixeria ser molt més conegut i valorat. La parella jove la conformen Enric Cambray i Júlia Bonjoch, joves, brillants consolidats i eficaços, acomboiats per un estol de gent jove però amb experiència sobrada en els musicals: Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, fent, com sol passar avui al teatre, en general, uns quants papers cadascú.

A la darrera part de l’obra, en allò que en podríem dir l’epíleg, hi intervé una actriu infantil que, per raons òbvies, va variant. Quan jo hi vaig anar, era Rafaella de Assis, tinc les meves reticències educatives sobre les actuacions de les criatures però he d’admetre que la seva intervenció va ser una meravella que va desvetllar els entusiasmes del públic, molt transversal i divers.

Pares normals és un espectacle respectuós, amable, i orientat, de forma intel·ligent, a un públic divers, amb espurnes d’humor, de tendresa, de romanticisme. I tot en la mida justa i mesurada. Espero que tingui un llarg rodatge i una estada important al Poliorama.

Categories
ESCENAMusicals
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES