Hi ha històries magnífiques i reeixides que quan les intentes estirar massa, es trenquen. Encara tinc viu el record de sortir del cinema de veure Avatar, el 2009, impressionant per l’espectacle visual, però també per la història que explicava i el món que evocava, amb els seus elements i criatures fascinants, que activaven tant la nostra imaginació. Tretze anys després, tenim una seqüela al cinema, Avatar: El sentit de l’aigua, dirigida pel mateix James Cameron, tot un repte tenint en compte que aquest títol va esdevenir ràpidament una mena de clàssic contemporani del cinema fantàstic amb onades de fans.
L’argument d’aquesta segona entrega no varia gaire de la seva predecessora, i aquesta, penso, és la seva principal debilitat, que no fa créixer tant el món de Pandora com es podria esperar. De fet, l’anterior em va fascinar molt més, perquè tot era desconegut, cada personatge i cada element de la natura t’obria els ulls, perquè eren nous. Ara, en canvi, tota aquesta recreació en la pel·lícula queda una mica més forçada, o almenys la voluntat de la pel·lícula de seduir-nos amb la imatge és molt més evident. Amb la intenció d’arribar a les tres hores de durada, Cameron es recrea en la natura de Pandora durant una hora, mentre el conflicte principal queda en espera.
La pel·lícula es pot dividir en tres blocs: el primer és la presentació del conflicte, que torna a ser la invasió dels humans i, per tant, la guerra contra els habitants de la lluna Pandora; el segon és aquest viatge turístic pels paisatges (marítims, essencialment) d’aquest món cobejat per la nostra espècie; el tercer és la gran batalla entre uns i altres. Uns seixanta minuts cada part, que els veig una mica massa estirats, sobretot la segona, que deixa certa sensació de repetició i refreda massa la guerra contra els humans. No em puc imaginar d’on traurà el material Cameron -o qui sigui el director- per a les futures entregues ja anunciades.
Hi ha un altre aspecte d’aquesta seqüela que no m’ha fet el pas, i és l’excés de sentimentalisme que hi ha en els diàlegs, amb missatges que volen ser profundament emotius per tocar la fibra de l’espectador i que a mi m’han acabat carregant força. Tot això acompanyat de la bellesa de les imatges i amb el rerefons de la guerra. Fins i tot el gran dolent de la història mostra que té el seu cor. Potser Cameron volia complaure tota mena d’espectador i ficar-se el públic familiar a la butxaca i que no tot fossin efectes especials. En general, veig en aquesta Avatar: El sentit de l’aigua un problema d’excessos i mancances: sobren minuts i falta una trama que ens allunyi de la sensació de repetició.
