Herreweghe il·lumina el Palau amb Beethoven

Albert Mena / @jakoblenz

Philippe Herreweghe és, sens dubte, un dels noms més rellevants de la direcció orquestral de les últimes décades. Les seves incursions al món barroc son llegendàries i som afortunats d’haver-ne pogut gaudir al Palau de la Música en nombroses ocasions, des d’una inoblidable Missa en si (amb el braç trencat) a l’última Passió segons Sant Mateu d’alt voltatge emocional i tècnic. Menys conegudes són les seves altres facetes, de Mozart i Monteverdi a Stravinsky o Schönberg. El seu Beethoven entraria dins d’aquest segon grup, on el rigor del mestre de Gent segueix fent-se present, tant en l’apartat vocal com instrumental, però on es fa més difícil trobar-hi un so pròpiament característic.

Si en Bach Herreweghe és capaç de conjurar forces tel·lúriques en constant evolució, trobant accents insospitats i magistrals en els detalls més petits i unint les línies de totes les intèrprets sota un sol concepte, en el seu Beethoven hi ha diversos elements que no encaixen de la mateixa manera. M’atreviria a dir que el mestre s’apropa a la direcció des d’una perspectiva vertical i harmònica, buscant la comprensió de l’obra en el compàs i en la successió dels incomptables jocs musicals del geni de Bonn (recordem que aquesta Missa Solemnis és coetània de la seva 9a Simfonia, i que, per tant, l’obra està necessàriament farcida dels mil i un recursos que el compositor va redescubrir o inventar al llarg de la seva vida), però que això deixa en segon terme l’horitzontalitat de la música, més pròpiament romàntica. Herreweghe parteix del compàs, i no de les frases que aquests generen, d’aquí que pugui sorprendre el so tant regular, anticlimàtic i transparent dels conjunts.

Aquesta aproximació té les seves virtuts, nombrosos són els instants de bellesa harmònica que van explotar durant la vetllada d’ahir al Palau, deixant espectadors atrapats a la butaca, però també n’hi ha d’altres on la verticalitat buscada per Herreweghe no es va produir i certes entrades van sonar fora de lloc. També el conegut humor beethovenià no es va mostrar com a tal, i certes seccions de joc tímbric van sonar més a experiments sonors que no a la lectura tradicional que sentim habitualment.

Tot i així, el resultat és sorprenent, tenint en compte que el mestre va anunciar abans de la interpretació que patia febre (40 graus per ser precís) i que la feina del director amb el Collegium Vocale Gent és de referència -aplaudits amb vigor pel públic- i on vam poder identificar al jove català Ferran Mitjans entre els tenors. També digne menció de l’Orchestre des Champs Elysées, de so brillant i afilat. Així doncs, potser no va resultar una nit bíblica la d’ahir al Palau, però sentir Herreweghe sempre és il·luminador. Per últim, només mencionar la notable veu, en volum i color, en matís i adequació, de la contralt Eva Zaïzick, i de l’entrega total, malgrat ser menys satisfactòria, del tenor Ilker Arcayürek, la soprano Eleonore Lyons i el baix-baríton Thomas Bauer.