¿Què té la història de Smiley que toca la fibra a gent molt diversa? La sèrie de Netflix parla de l’amor, de la seva recerca, de la vida en parella, de la solitud, de la ruptura, dels records d’antigues relacions (les que van ser possibles i les que només es van poder imaginar) que ens acompanyen durant tota la vida. Parla, en essència, de totes les nostres ferides, tan doloroses com universals. Aquesta història de Guillem Clua (Barcelona, 1973), un dels nostres dramaturgs més respectats i internacionals (guanyador del Premi Nacional de Literatura Dramàtica, que atorga el Ministeri de Cultura), ha tingut diverses vides abans d’arribar a la plataforma de Netflix.
Va ser una primera obra de teatre, va venir una segona part uns anys més tard, es va publicar en format llibre i ara fa el gran pas per esdevenir una d’aquelles produccions que seran recurrents en la nostra llista de títols imprescindibles de Nadal. No és que aquesta sigui la clàssica comèdia romàntica -en vuit capítols, però- pensada per les festes nadalenques, però tampoc la podem allunyar del tot d’aquest gènere. El Nadal a la sèrie és important i que s’hagi estrenat al desembre també, ja que són unes dates en què som especialment receptius a reobrir les nostres ferides i a somiar, de nou, amb l’amor.
Els dos protagonistes de la sèrie són Àlex (Carlos Cuevas) i Bruno (Miki Esparbé), dos nois homosexuals en la trentena que es coneixen de la forma més atzarosa possible. Són persones molt diferents, Bruno és arquitecte, un home tranquil, amant del cinema clàssic i de la cultura en general, d’aquells que prefereixen els plans calmats; Àlex és cambrer d’un bar de copes, està apuntat a dos gimnasos, li agrada retre culte al seu cos, el cinema comercial i la música mainstream. Els dos, però, comparteixen uns fonaments: busquen l’amor i se senten cansats de les relacions efímeres i el sexe exprès de les aplicacions per lligar.
A simple vista, no sembla que això sigui suficient per unir dues persones tan diferents, però fins i tot en persones molt racionals l’atracció i l’amor poden trencar-los completament els esquemes. He vist a les xarxes que molts espectadors se senten plenament identificats amb el personatge de Bruno, qui fa anys que no té parella, qui somia amb una relació estable, qui és sensible i bondadós. Més encara, que aquesta necessitat d’estimar i ser estimat, de voler compartir i no poder, amara qualsevol àmbit de la seva vida. Es podria dir que és una persona que ho té tot, però allò que li manca fa que la seva felicitat sigui incompleta.
En l’època de les aplicacions, del ghosting, del sexe fàcil, del poliamor i les relacions obertes, les persones que volen els models tradicionals de relació pateixen una mica més, sobretot si busquen connexions que vagin més enllà de l’aspecte físic, del sexe. No oblidem que Bruno ha crescut admirant el cinema clàssic, les velles i intenses històries d’amor. En una primera mirada, Àlex encaixaria en un clixé: l’home de gimnàs, atractiu i amb bon cos, que no té cap problema per lligar. Però sota el clixé batega sempre un cor.
De Smiley s’ha dit, precisament, que abusa dels clixés, i penso que aquests hi són, però no perquè siguin només etiquetes mentals que ens fem per endreçar la realitat social que ens envolta, sinó perquè les actituds que veiem a la sèrie realment són presents a la nostra societat. ¿Qui no coneix algú com Àlex o com Bruno? ¿Qui no coneix algú igual que algun dels altres personatges ferits que hi apareixen? ¿És més clixé l’Àlex que la seva mare, o que la parella de lesbianes? Smiley no pretén fer una lectura objectivada de la realitat homosexual, sinó que senzillament explica una història on convergeixen diversos personatges amb unes actituds que són fàcilment reconeixibles (perquè existeixen).
Smiley, dirigida per David Martín Porras i Marta Pahissa (i que compta amb unes grans interpretacions que no es limiten només a la parella protagonista), és com una mena d’estat mental. El que ens explica la sèrie està ple de fets improbables, inversemblants fins i tot, però la història no interpel·la a la nostra realitat, sinó a les nostres emocions (a les nostres frustracions, esperances, decepcions, il·lusions). Interpel·la a aquell espai de nosaltres on creiem que els impossibles es fan possibles, on emmagatzemem els nostres somnis i desitjos més íntims, on inventem relats d’amor i on fem créixer els nostres fantasmes. Smiley és una brillant ficció buscant la complicitat de totes les nostres ficcions.
