La publicació, el 1949, de la novel·la El bell estiu va agafar el seu autor, Cesare Pevase (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950), enmig d’una llarga crisi vital que venia de molt lluny i que el portaria poc després a llevar-se la vida. El fatalisme de Pavese, la seva profunda tristesa, va començar molt aviat, quan amb sis anys va perdre el seu pare a causa d’un tumor cerebral. Sense el referent patern, l’autor va viure sota una rígida educació materna, mancat d’un afecte que no aconseguiria trobar al llarg de la seva vida.
Quan es publica El bell estiu -que havia estat escrita el 1940- Itàlia vivia l’època, encara gris, de la postguerra. Només quatre anys abans acabava la Segona Guerra Mundial, on van lluitar i morir alguns dels amics de Pavese, mentre ell vivia a la ruralia piamontesa, amb un gran sentiment de culpa: com que patia asma, va ser exonerat de prestar serveis militars. Aquells anys van fer més fonda la seva depressió i el seu sentiment de ser una persona apartada de la societat. Uns anys abans, l’autor va passar per la presó després de ser detingut per la policia feixista.
Així i tot, el cert és que Pavese era una figura molt destacada de la intel·lectualitat del seu país i un dels actius del neorrealisme italià. Poeta, novel·lista i traductor, el 1938 va ser contractat com a editor a la poderosa editorial Einaudi, segell referent del món cultural transalpí. Ni tan sols el fet de guanyar el Premi Strega -el més important de les lletres italianes- el 1950, justament per la seva novel·la El bell estiu, va fer que l’estat d’ànim de Pavese millorés. Als seus diaris escriu com se sentia abans d’anar a Roma a recollir el guardó i quan va tornar, on plasma que aquell episodi d’èxit i reconeixement no evitava que tot s’esfondrés, de nou, al seu voltant.
Un dels aspectes que més va afectar l’autor va ser el sentimental, ja que no va aconseguir tenir èxit amb cap de les dones que va estimar, cosa que va agreujar la ferida que se li va obrir de petit, mancat de l’afecte patern. Pavese era respectat, admirat, apreciat, però no estimat de la manera que ell necessitava. El darrer episodi de decepció amorosa va ser amb l’actriu nord-americana Constance Dowling, de qui es va enamorar durant el rodatge d’una pel·lícula a Roma.
El 1950 va escriure els poemes Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, dedicats a l’actriu. Aquell any també publicaria una de les seves novel·les més conegudes, La lluna i les fogueres. Res no va fer que Pavese trobés la felicitat i el 27 d’agost d’aquell 1950 va reservar una habitació a l’Hotel Roma de Torí, on es va suïcidar ingerint diversos sobres de barbitúrics. Abans, però, va fer diverses trucades a diverses dones que coneixia, potser un últim intent de sentir-se estimat.
El bell estiu ens trasllada als anys trenta amb la ciutat de Torí com a rerefons. La novel·la és el retrat de la pèrdua de la innocència juvenil. La protagonista (Ginia) és una jove de setze anys que treballa a un taller tèxtil i viu amb el seu germà Severino, sense els pares. Al costat d’algunes de les seves amigues, ella es mostra innocent encara, com si el món adult li fos totalment aliè, però aquell estiu la Ginia comença a mostrar curiositat pel món que l’envolta, i molt especialment per la vida bohèmia que li descobreix la seva amiga Amelia, uns anys més gran que ella.
Amelia es guanya la vida com pot fent de model per a pintors. Per aconseguir nous contactes, simplement passeja pels carrers, s’espera en alguna cantonada o entra als cafès que freqüenten els artistes torinesos. L’objectiu és només tenir feina, però Amelia, a diferència de Ginia, és ja una dona alliberada i es pot permetre enamorar-se o deixar-se seduir per algun dels pintors. Ginia vol apropar-se a aquest món bohemi, però amb certa distància, només vol observar, descobrir gairebé sense ser vista. Per això rebutja les propostes de fer de model.
Tot canvia, però, quan coneix Guido, un jove d’orígens camperols que s’ha traslladat a la ciutat per fer el servei militar. La Ginia s’enamora d’ell i és a través de les diverses visites que li fa, molts d’elles acompanyades d’Amelia, que la protagonista va deixant enrere la seva innocència alhora que experimenta sentiments que per a ella són nous. Així, la Ginia descobreix l’amor, s’il·lusiona, fantasieja amb el Guido, mentre s’adona que el seu cos pot ser objecte de desig, que ella pot ser estimada per un home. Al capdavall, que ja és una dona.
Però l’estiu s’acaba i arriben les estacions fredes, i és llavors quan els somnis d’aquesta joveneta esdevinguda adulta topen amb la realitat d’un món que encara no ha copsat del tot. En un moment de la novel·la l’Amelia rebutja una invitació de la Ginia d’anar a ballar tot dient: «l’estiu ja ha passat i hi ha massa fang.» El bell estiu (que ha recuperat Univers en català amb traducció de Pau Sanchis i Catedral en castellà amb traducció de Carlos Mayor) és una novel·la escrita amb molta senzillesa, un fragment de realitat amb un desenllaç que obre més finestres que no pas les tanca, el retrat d’una il·lusió frustrada, d’un desencís, d’una ferida -potser no la primera- que s’acaba d’obrir i que no sabem quan es tancarà.
