L’esperit de les coses

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

El protagonista de L’home que es va enamorar de la lluna (L’Altra Editorial en català amb traducció de Joana Castells i Random House en castellà, amb traducció de Claudio López Lamadrid) és Cobert. Es diu així perquè treballa en aquesta estada d’un hotel d’Idaho regentat per Ida, que també és prostituta i alcaldessa. Ida, de fet, l’anomenava Fora-al-Cobert. Quan és un nen, un home el viola i mata la seva mare, índia, així que l’Ida s’encarrega d’ell. Mentre Cobert creix i intenta superar el trauma, busca la seva identitat i aprofundeix en els seus orígens.

Aquesta és la segona novel·la de Tom Spanbauer (Pocatello, Idaho, 1946), publicada originalment el 1994. L’autor desenvolupa temes com la identitat i la llibertat sexuals, el racisme, la família, els orígens i la supervivència. També hi ha una crítica a la religió, concretament als mormons, i a la discriminació racial. La novel·la compta amb personatges pintorescos, a més de Cobert i Ida, com són Dellwood Barker i Alma Hatch. És una novel·la sobre la iniciació a la vida, el sexe, l’amor, la relació entre les persones i entre aquestes amb els seus orígens.

Cobert comença parlant dels seus noms i del record de la seva mare; és a dir, comença amb la pròpia identitat, una anàlisi d’ella i del seu nom, que creu que és indi. Després, presenta la seva família, el poble, els diferents establiments i alguna anècdota. El poble es diu Excellent, però té poc d’excel·lent a causa de la situació de marginalitat en què viu el protagonista i en què s’ha criat amb les tragèdies a l’esquena.

El més a prop que ha estat Cobert de tenir una família ha estat amb Ida, Alma i Barker, però un dia tot allò es va esfondrar i ell els va perdre a tots, per això explica la seva història, perquè al final les millors històries són les de veritat, diu. Un dia, Cobert s’enamora d’un home que resulta estar enamorat alhora de la lluna.

En aquesta novel·la també es parla del valor de les històries perquè, segons Ida, un ésser humà sense les històries no és res. Moltes vegades, a aquests éssers humans els espanta ser els qui són, i per això s’expliquen sempre la mateixa història sobre ells mateixos, la qual no ha de ser certa. Per això, un altre tema important a la novel·la és la mentida i com ens enganyem a nosaltres mateixos. A més, de vegades allò que busquem no és el que volem trobar.

Si un arbre cau al bosc però ningú l’escolta, ha sonat realment? Si ningú no ho veu caure, ¿ha caigut realment o ha estat així sempre? «La ment pot matar un cor», diu un dels personatges, i aquesta destrossa es trasllada a tots els éssers humans. L’home que es va enamorar de la lluna és com un huracà que entra a una casa, que és el lector, i ho trenca tot, deixant gairebé les restes de les parets. Perquè, com diu Cobert, «som la història que ens expliquem» i «el món és la paret on pengem els nostres miralls.»