Schönberg desperta el Palau

Albert Mena / @jakoblenz

La prestigiosa pianista japonesa i britànica Mitsuko Uchida va aterrar al Palau de la Música dirigint la Mahler Chamber Orchestra. Hi va fer doblet també com a solista per als Concerts 5 i 25 per a piano i orquestra de Mozart, tot i que el plat fort va ser la Kammersymponie n.1 d’Arnold Schönberg, on va quedar exposat el talent dels intèrprets d’aquesta dinàmica orquestra.

Uchida sempre ha tingut fama de ser una pianista delicada, elegant i refinada i aquesta vegada no ha estat una excepció. Potser s’hi van donar algunes dissonàncies imprevistes, però el transcurs per les obres mozartianes va ser majoritàriament estable, fresc i dinàmic. Sigui o no l’Allegro final del Concert n.5 el moviment on la intèrpret va poder lluir millor el virtuosisme, la velocitat i l’articulació, sí que podem confirmar que el bis, l’Andante cantabile de la Sonata per a piano n.10, és on va poder mostrar els atributs que la van catapultar a la fama que ja hem mencionat abans.

La seva energia va passar també a l’orquestra, qui va respondre amb precisió i entusiasme a les variacions de les dinàmiques i mostraven gran coordinació a l’hora d’atacar i accentuar moltes de les melodies meravelloses del geni de Salzburg. Tot i així, la narrativa no va ser el plat fort dels Mozart d’Uchida: en establir que la música funcionaria a partir de punts de referència clars, forts i simples, vam perdre narrativa, matís i, més preocupant, la possibilitat de treure més textura i color a la part orquestral. El conjunt va quedar deslluït, pla i funcional. Fresc, mai avorrit, però gens transcendent.

Pel que fa a l’obra de Schönberg, podem parlar de precisió, colors, textures, drama i també coordinació: els músics de la MCO van lluir-se en aquesta peça gairebé Mahleriana (però sense els excessos d’aquest compositor). Si hi va faltar algun matís quan la comparem amb enregistraments de referència, segurament el podem classificar com a error menor, perquè els vint minuts que dura van transitar amb més velocitat que no pas en els Mozart.

Com a testimoni del talent del compositor per a imaginar obres de gran voltatge emocional i narratiu, com també de l’alt nivell dels músics de l’orquestra que va fundar Abbado, aquesta segona obra de la nit va ser sens dubte la més memorable. Alguns bravi van fins i tot sonar per part del públic, esperem que ajudin a fer de Schönberg un nom més habitual en el programa.