Albert Mena. Barcelona
Suposem que un grup de personatges il·lustres comencen a transformar el que la societat considera bell, encara que aquesta societat no ho vulgui: vesteixen la bellesa, o la despullen, deformant la seva figura; la pinten amb colors extravagants; la vinculen a sons i danses indescriptibles. Per a la bellesa ja no hi ha paraules, si no que es cerca sota capes de text, o en els seus silencis. Davant l’excés de manipulació, allò bell es perd de vista, es converteix en un desig, un ideal, que incita els individus al moviment però sense que hi hagi una meta definida. ¿I quina és la reacció més comuna davant una situació com aquesta? Cercar en el passat, sense saber que això porta a enfonsar allò bell una mica més en el caos bellugadís de l’ideal.
Per Charles Rosen, Arnold Schoenberg no buscava la bellesa: la seva intenció era arribar encara més lluny i recuperar la glòria de la música d’èpoques passades. Schoenberg creia que la mala praxi de molts compositors havia tornat la música irreconeixible, gargotejant els mèrits d’una tradició de la qual, d’altra banda, havia de sorgir qualsevol intent de nova música, i que per tant havia de ser protegida i respectada. En mans de mals compositors, allò bell havia deixat de ser-ho i s’havia convertit en alguna cosa antagònica a la tradició, en una ganyota sòrdida indigna del seu passat. ¿I què va fer Schoenberg per corregir aquesta situació? Pactar amb el diable, diria Thomas Mann en el seu cèlebre Doktor Faustus.
Però Rosen discrepa: per a aquells que menyspreen la capacitat compositiva de Schoenberg, el teòric i pianista nord-americà els demostra l’elaboradíssima metodologia amb la que el pare del serialisme abordava la creació de noves peces, amb un ull posat en la gran tradició occidental, i l’altre en el present (i el futur) d’aquesta. Per a aquells que diuen que Schoenberg estava, d’altra banda, massa vinculat a la tradició, els demostra que el compositor va ser un radical del seu temps, decidit a desbaratar els plans absurds dels mals practicants de la música. Al cap i a la fi, cal ser molt provocador (o molt valent) per portar la contrària a la gran majoria de persones vinculades al món musical durant tota la seva carrera, des d’espectadors a teòrics i crítics. Tot això, a dia d’avui, segueix sent objecte de debat, i posa en relleu l’interès que la figura del compositor austríac té fins i tot seixanta anys després de la seva mort.
En les poc més de cent pàgines del llibre que Acantilado ha reeditat, Rosen investiga amb inaudit fervor els aspectes tècnics de les composicions de Schoenberg, des de la primera etapa postromàntica i expressionista fins el seu final neoclàssic i serial, però també les condicions econòmiques, socials i culturals amb les que ell i els seus deixebles, Alban Berg i Anton Webern, van haver de conviure, i que resulten tan interessants com les seves anàlisis musicals. És aquesta visió global, de tot el que va suposar aquesta Segona Escola de Viena, i la passió que desborda, el que allunya el text de ser un llibre teòric. Caldria catalogar el llibre de Rosen doncs com un comentari crític, d’indubtable valor conceptual, però que transcendeix la simple anàlisi tècnica de la tonalitat i el dodecafonisme.
És en aquest marc on se’ns explica, per exemple, la difícil relació entre Schoenberg i Richard Strauss, qui tot i ser el creador de dues de les òperes més polèmiques de la història, Elektra i Salomé, va abandonar més tard l’estètica violenta d’aquestes obres per optar per un (suposat) conservadorisme musical. Rosen contraposa Strauss a altres figures del període, Igor Stravinsky o el mateix Schoenberg, qui malgrat les seves etapes neoclàssiques mai van sacrificar la voluntat d’elaborar solucions originals en les seves composicions. D’aquí que Strauss, després de defensar la música de Schoenberg, acabés renegant d’ell, afirmant que li aniria millor traient neu a palades que en la composició.
Encara que a dia d’avui la posició de Strauss no està necessàriament vinculada a un conservadorisme radical (és un altre debat obert), sí que és cert que les influències de la música serial i les innovacions rítmiques de Stravinsky (qui també flirtejaria amb el serialisme al final de la seva carrera) són, a dia d’avui, molt més rellevants per a la història de la música al segle XX del que Strauss hagués arribat a pensar en el seu moment. Rosen posa el punt i final a aquesta discussió amb una anècdota impagable referida a Strauss quan aquest li va atorgar una beca a Schoenberg després de l’aparició de les seves divergències estilístiques.
Rosen també ofereix claus per ajudar els interessats a iniciar-se en la música dodecafònica i serial, donant consells a l’hora de fixar l’atenció en certs aspectes de la música, com en el fet d’entendre el valor dels motius musicals en les composicions de Schoenberg, o en el paper jerarquitzant de les diferents veus de les peces, que les organitzen com si es tractessin d’obres tonals. Per facilitar la comprensió, Rosen compta el desenvolupament de l’estètica de Schoenberg de manera progressiva, començant pels aspectes més rellevants de la seva etapa expressionista, fins els elements més abstractes de l’atonalitat. I encara que en aquest volum no es pugui trobar definicions de tota la terminologia utilitzada, sí que ofereix suficients exemples com per poder desenvolupar una comprensió pragmàtica de la música dodecafònica. I és que, com diu el propi Rosen, la música de Schoenberg s’encarrega ella sola de transmetre la gràcil fredor i la violenta intensitat que aquest volia fer-nos escoltar.
Schoenberg, de Charles Rosen, és, per tant, un comentari crític amb el que és possible penetrar en el complex univers d’aquesta Segona Escola de Viena, oferint eines per entendre la seva faceta musical però també el paper (contra el) que va jugar en la societat de seu temps. I encara que de vegades es troba una mica a faltar un glossari per ajudar els lectors menys versats en història de la música a entendre la multitud de termes que fa servir, la veritat és que amb els mitjans de què disposem avui dia és extremadament senzill seguir les indicacions de Rosen, saltant de fragment en fragment, buscant peça a peça, percebent l’evolució de Schoenberg en l’ús d’una melodia o el contrapunt. Una cronologia de la vida del compositor i una bibliografia actualitzada completen aquest petit gran volum.
Així doncs, malgrat alguns comentaris que posen en evidència l’edat del text, la veritat és que aquest, com un bon vi, ha guanyat amb el pas dels anys. Unir intensitat, concisió, profunditat i claredat tractant un tema de tanta complexitat és digne d’un autèntic visionari. I molt probablement Rosen ho sigui.
Acabarem aventurant el que potser Rosen va pensar de la bellesa: que si aquesta està efectivament vinculada a l’ordre, és perfectament possible trobar-la en la música de Schoenberg. El que quedaria per fer seria, llavors, abandonar els prejudicis per gaudir de la que és candidata a música més expressiva de la història. Només així serà possible comprendre el llegat que ens va deixar el dodecafonisme de Schoenberg i que segueix sent, per a un servidor, un punt de referència i gaudi únic en la història de la música, una fita de la lluita de la voluntat contra un entorn hostil i hipòcrita, però sobretot un redescobriment de la bellesa a partir dels horrors i també les alegries de l’experiència humana. Un compositor total, dels que marquen un abans i després. I si portem ja 100 anys amb Schoenberg, gràcies a Rosen el seu llegat segueix encara més viu.
