Categories: CLÀSSICA Concerts

Desencís de Hewitt al Palau

La pianista canadenca va portar al Palau de la Música el seu prestigiós Bach, però el seu estil no va convèncer

La pianista canadenca Angela Hewitt ha portat al Palau de la Música el seu prestigiós Bach, en un concert on s’ha pogut sentir una sel·lecció del segon llibre del Clave ben temperat i l’Obertura francesa. El Bach de Hewitt es troba polaritzat: per una banda potencia la brillantor i claredat expositiva de les línies melòdiques, una constant que es fa palesa tant en tempos ràpids com lents.

Aquesta vessant horitzontalista de l’execució és fàcil de percebre; menys ho és el fet que també divideix aquestes linies en grups de notes, com si aquestes no poguessin existir com a ens individuals però tampoc frases: construeix cada instant en una agrupació breu i fragmentada de sons, que juxtaposats construeixen una frase.

Per buscar-hi un paral·lelisme: el Hewitt de Bach és com si la llum no fos ni ona ni partícula, sinó un grup de partícules atrapades entre ones. Per tant, es podria aventurar a dir que la pianista busca una claredat expositiva clàssica, vienesa, però que una música polièdrica com la de Bach interromp aquest ideal sobri. D’aquí que es passi de seccions lineals d’una senzillesa falsa, a seccions hiperarpegiades d’un staccato confús i anodí.

Una mica millor l’Obertura francesa, especialment en els moviments que permeten que aquesta comprensió horitzontal de Bach realci la màgia de l’obra, com les gavotes I i II o l’últim moviment, Echo. Aquí es pot gaudir la riquesa virtuosa de Hewitt, qui és capaç de generar breus espais de color, amb una digitació formidable (es poden obviar sense problema un parell d’errors tècnics) i un cert amanerament en les formes que són marca de la casa. Així doncs, si la intèrpret té personalitat o no, és una qüestió que no es pot posar en dubte. Menys evident és, però, que la música de Bach sigui adaptable a tots els estils.