El documental Els anys súper 8, d’una hora de durada, es pot trobar a Filmin i també s’ha passat a alguns cinemes com ara el Girona o el Zumzeig de Barcelona. David, el fill petit d’Annie Ernaux, va recuperar les filmacions en súper 8 que el seu pare va gravar entre els anys 1972 i 1981, més o menys fins que el matrimoni es va separar. Va proposar a la seva mare que escrigués un text comentant les imatges, text que podem escoltar a la pel·lícula en la veu de l’escriptora.
Després del muntatge realitzat per David Ernaux-Briot de tot plegat, n’ha resultat una obra visual molt relacionada amb la literatura de la mare, ja que parla de la seva vida durant aquell espai de temps, potser amb menys contundència i llibertat que en les narracions escrites, però amb el valor afegit d’un conjunt d’imatges que van molt més enllà de la història familiar. I és que a banda del tema personal, el documental ens mostra un retrat, parcial però significatiu, d’un temps i d’una classe social amb aspiracions intel·lectuals, idees d’esquerra i algunes inevitables contradiccions.
No era freqüent comptar amb gravadores d’aquest tipus però tampoc no era una cosa estranya, depenia de les prioritats de cadascú i de les aficions, com en el cas de les màquines de retratar. Comprar-la suposava un esforç, fins i tot en famílies com la de l’escriptora. El relat elaborat per Annie Ernaux dona una dimensió diferent a un conjunt convencional de pel·lícules en les quals se’ns mostren festes familiars, moments lúdics, vacances, viatges que no defugen aspectes turístics, amb una tria de destinacions lligada als interessos i possibilitats d’una progressia de classe mitjana benestant.
Com en els seus llibres, Annie Ernaux ens afegeix aspectes polítics, les eleccions franceses, Mitterrand, la mort de Franco, la curiositat per països mitificats per l’esquerra, com Albania o Xile, i hi afegeix les seves aspiracions personals, escriu en secret, té una relació ambivalent amb la seva mare, s’adona de què qui filma és el seu marit, en tot moment, i que per això esdevé un absent gairebé constant. Arriba, en aquests anys, a publicar els seus dos primers llibres, el tercer, que coincideix amb del trencament, es dirà La Femme gelée.
Coneixerem alguns canvis de domicili, fets concrets, poc coneguts per nosaltres, com ara la penúltima pena de mort a França, a l’època Pompidou. Per estrany que sembli la pena de mort es va abolir abans a Espanya que al país veí. L’estada a Espanya no defuig un fragment una mica més llarg del compte, en el qual es veu una corrida de toros. Tot i que sense excessos no pot defugir, en el cas de la visita al nostre país, el tast folklòric dels turistes convencionals.
Les filmacions, constata l’escriptora, van deixant el tema familiar quan la família es va trencant. Els fills creixen, els paisatges esdevenen sense presència humana, l’àvia els deixa. Alguna cosa no va bé, la narradora no entra a fons en la seva intimitat però ens deixa anar pistes rellevants, la certa fredor de la seva prosa sura també en els seus comentaris. El temps passa, les il·lusions s’esberlen. La visita a un Xile optimista i esperançat dona pas a constatar com va acabar tot, quan ells ja no eren allà. Amb el pas del temps arriben les pèrdues, els morts, la vellesa, l’èxit, sempre relatiu.
La família Ernaux s’assembla a moltes famílies de l’època, de classe mitjana en ascens, també de casa nostra. Les filmacions s’han descolorit però en molts aspectes ens hi reconeixem, si, més o menys, formem part de la generació de l’escriptora: els vestits, els temes musicals que es mencionen, els cotxes, els dogmes polítics. La família també anirà a Rússia, un destí turístic incipient, aleshores. I a indrets de la natura on s’hi està de pas, sense intenció de romandre-hi de forma permanent.
Sense excessos, de forma aparentment plàcida, aquestes imatges colpeixen, són senzilles, poètiques, estranyes, fins i tot, en alguns moments, ja que es troben fora del context de la vida quotidiana, com la majoria dels nostres àlbums de fotografies personals. Ernaux no és una escriptora del gust de tothom, els seus llibres no són ben bé memòries, ni novel·les, són tota una altra cosa, molt del nostre temps. Una mena de monòlegs interiors postmoderns, que tenen la seva grapa i que ens mostren aspectes de la situació de la dona de les darreres generacions amb aspiracions intel·lectuals i lligada, de grat o per força, a un món encara convencional en procés de transformació accelerada.
