La pianista canadenca Angela Hewitt ha portat al Palau de la Música el seu prestigiós Bach, en un concert on s’ha pogut sentir una sel·lecció del segon llibre del Clave ben temperat i l’Obertura francesa. El Bach de Hewitt es troba polaritzat: per una banda potencia la brillantor i claredat expositiva de les línies melòdiques, una constant que es fa palesa tant en tempos ràpids com lents.
Aquesta vessant horitzontalista de l’execució és fàcil de percebre; menys ho és el fet que també divideix aquestes linies en grups de notes, com si aquestes no poguessin existir com a ens individuals però tampoc frases: construeix cada instant en una agrupació breu i fragmentada de sons, que juxtaposats construeixen una frase.
Per buscar-hi un paral·lelisme: el Hewitt de Bach és com si la llum no fos ni ona ni partícula, sinó un grup de partícules atrapades entre ones. Per tant, es podria aventurar a dir que la pianista busca una claredat expositiva clàssica, vienesa, però que una música polièdrica com la de Bach interromp aquest ideal sobri. D’aquí que es passi de seccions lineals d’una senzillesa falsa, a seccions hiperarpegiades d’un staccato confús i anodí.
