Els últims dies de la humanitat

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Les últimes paraules (Edicions 62 en català amb traducció de Jordi Martín Lloret i Random House en castellà amb traducció de Lydia Vázquez) és el relat de les hores finals a la vida de Bellarmin, l’últim ésser humà al planeta. Abans que ell, el penúltim supervivent, anomenat William Shakespeare, ha mort avui, és a dir, quan el protagonista comença la seva narració. Aquest Shakespeare no ha aconseguit vacunar-se contra les guerres ni les pandèmies que han assolat el planeta, que ara és una tomba immensa i silenciosa que acull tots aquells que va veure néixer.

Aquesta novel·la distòpica de Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) està localitzada l’any 2086. Un virus ha assolat la humanitat, que ja havia quedat afectada per les guerres, la fam, les màquines, els excessos, les inundacions, l’esterilitat, la limitació de l’aigua i fins i tot l’absència de pol·linització. Els últims supervivents s’han assentat a Atenes, i hi han anat morint. William Shakespeare, un ancià de cent vint-i-quatre anys, era el penúltim supervivent. Després de la seva mort, només queda Bellarmin, que té vint anys i que ja va néixer en la destrucció i el caos, sense conèixer tot el que el seu predecessor sí.

Aquesta novel·la breu es construeix a partir de fragments, petites píndoles de narració carregades de lirisme i existencialisme. Bellarmin, el narrador i protagonista, sent angoixa davant la desaparició i absència total de fets sorprenents de la natura que ara semblen banals perquè hi estem acostumats. Aleshores, es pregunta si l’home només és capaç de plantejar-se si mai ha existit quan amenaça de desaparèixer. Els éssers humans, des del pensament de Bellarmin, s’enfronten amb el seu futur i la seva pròpia naturalesa. Tot i això, ja és tard per solucionar els errors i per gaudir d’allò que el germen de la vida els oferia.

Bellarmin reconeix que la bogeria i la por van mantenir vives molt persones abans que comencés la despoblació. Recorda l’últim cop que va mirar els ulls a un altre ésser humà, l’últim cop que va sentir una veu, l’últim cop que va tocar una pell. Perquè no ho tornarà a fer mai més. A més d’això que trobarà a faltar, el protagonista pensa en allò del que no se’n penedeix. Així, enllaça els pensaments i els records amb el fet d’estranyar, penedir-se, culpar-se, somiar o desitjar.

Aquestes pàgines també serveixen com a reflexió profunda al voltant de la convivència, l’adaptació, la supervivència, el primitivisme de l’ésser humà i la forma d’actuar en situacions extremes. Així mateix, es critiquen la hipocresia dels governs i dels homes en general i la indiferència, que va ser una malaltia que va afectar la humanitat i la va portar a la fi. Finalment, es pot llegir com una oda a la vida i a la natura, i  a no separar tots dos elements perquè són una sola cosa. Es tracta d’una obra que sembla incompleta però que estableix les bases per debatre sobre allò que ens concerneix a tots i, per tant, de lectura necessària i estimulant.