La versió, molt lliure, de L’alegria que passa, que podem veure al Poliorama és interessant, ben interpretada i imaginativa. Àngels Gonyalons, en la seva madura plenitud, fa un paper doble de categoria, acomboiada per un planter d’actors i actrius que canten, ballen i interpreten de forma excel·lent. Quan vaig anar el teatre era ple a vessar, darrerament els teatres als quals he anat tornen a estar plens, i els aplaudiments van ser contundents i enfervorits.
Un altre tema és que poca cosa de Rusiñol hi ha quedat. I potser el més prescindible eren les referències a crims, empresari dictatorial i assassí, explotació obrera i dames empoderades. Encara hi havia menys Rusiñol, pel meu gust, a la versió de La Cubana sobre Gente bien, en aquell cas més que no pas modernitzar es queia en una vulgarització que treia tota la gràcia a l’obra de teatre.
En teatre i en cinema es pot fer de tot, les deconstruccions dels originals són freqüents i els resultats diversos i molt variables. Un altre tema és que aquests resultats, més enllà dels gustos personals i subjectius, siguin reeixits. En el cas del muntatge de Dagoll Dagom, si obviem les referències i ens limitem a constatar una certa inspiració, cal dir que l’obra té moltes virtuts i s’ha de veure.
Malauradament el teatre clàssic català no el podem veure amb regularitat. Un somni antic era dedicar el Romea a recuperar i donar a conèixer autors nostrats, però la cosa no ha anat així. Els autors catalans es recuperen amb comptagotes, encara bo dels grups d’afeccionats tot i que les noves generacions també tiren a textos contemporanis o a reinvencions tot just inspirades en l’original. Fa anys, molts, la televisió ens oferia versions de teatre en castellà i català molt interessants, una mica escurçades i fetes amb pocs recursos, bons actors i molta grapa. Moltes es poden veure per la xarxa, encara bo.
Rusiñol va ser un home immens, encara poc conegut a fons. Com, en un altre context i considerant que eren persones molt diferents, li va passar a Sagarra, el seu èxit popular va desvetllar enveges i reticències, fins i tot a nivell de l’aparença. Era un home atractiu i ben plantat, això també pesa, hi ha moltes històries de rivalitats suposadament intel·lectuals, entre homes lletraferits o artistes plàstics, que es mouen en una mena d’inconscient lligat a la gelosia més vulgar.
Rusiñol era un vitalista divertit, un humorista amb un sentit tràgic de la vida, que es percep, precisament, en obres com L’alegria que passa. Va ser un bohemi que va fer molts calerons, molt treballador, per cert. No és fàcil copsar-ne tots els matisos. Mereix ser molt més llegit i pensat. Cal anar al Poliorama, evidentment, però després, o abans, rellegir l’original i, si pot ser, escoltar la versió musical d’Enric Morera. Sembla que també en van fer una pel·lícula, en els anys trenta, però qui sap on para.
