La por d’un torero

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

En caló, «juncal» significa «esplèndid», mentre que al diccionari trobem com a segona accepció per a aquesta paraula el significat «gallard.» José Álvarez, protagonista de Juncal (editorial Fulgencio Pimentel), és esplèndid i gallard, a més de torero, i Juncal n’és el nom artístic. Aquesta novel·la de l’escriptor i cineasta Jaime de Armiñán (Madrid, 1927) és una carta d’amor de Juncal, un torero que podia haver estat dels més grans però que una cornada el va condemnar a la retirada, i gairebé a la misèria i l’oblit.

El narrador és Domingo Camprecios, un eclesiàstic que relata la vida de Juncal a partir de la unió de diversos testimonis, principalment el de Búfalo, amic i confident de l’extorero en els darrers anys de vida. Igual que Búfalo, altres personatges com Júlia, Teresa o Bernat desfilen per aquestes pàgines. Aquestes són unes memòries «incompletes i confuses», segons Camprecios. Tot i això, ell diu no ser un fabulador, i molts menys novel·lista. Comença parlant sobre el toreig com a costum, i ens diu que el papa Pius V a través d’una butlla de 1567 va abolir les curses de bous o que el rei Carles V va matar un bou a Valladolid.

D’aquí passa a exposar l’esdevenir vital de Juncal i la seva caiguda en desgràcia, quan ja no tenia «ni aplaudiments, ni popularitat, ni res: només un paquet [de tabac] i mil pessetes diàries.» Aquesta novel·la té com a tema central el toreig i la tradició, però n’aborda també d’altres com el sentiment de fracàs, la nostàlgia, l’amistat o el record d’un temps passat més pròsper. És, sobretot, una obra sobre la por: a sortir a l’arena, a morir per una cornada, però també por a la solitud, al fracàs, a la frustració, a caure en l’oblit.

Juncal solia demanar-li al seu amic Búfalo que li relatés com va ser una de les tardes més glorioses de la seva carrera com a torero per rememorar que una vegada va ser gran, per recordar que en algun moment va fer les coses bé i hi va haver gent que el va voler, el va admirar i el va seguir, i així oblidar el seu desastrós present.

L’autor crea una atmosfera i hi introdueix el lector perquè senti la vida de Juncal des de dins, com un espectador més que observa la correguda de toros a la plaça. El llenguatge és precís i preciós, el relat atrapa encara que el lector no sigui un apassionat dels toros. Tot i que considero que li falta un esglaó per ser una obra mestra, sí que es tracta d’una novel·la de gran qualitat literària. El 1989 el mateix Armiñán en va fer una sèrie de vuit capítols amb Francisco Rabal com a protagonista.