‘Selftape’, el fum de la fama

La sèrie de Filmin retrata dues germanes actrius, Joana i Mireia Vilapuig, que van triomfar amb 'Polseres vermelles' i van pagar el preu de la fama
selftape filmin

Júlia Costa / @liujatasco


La sèrie Selftape, produïda per Filmax, s’ha estrenat a Filmin i és la tercera que endega la plataforma. La idea i el contingut, amb algunes col·laboracions, és obra de les germanes actrius Joana i Mireia Vilapuig. Pertany a un gènere que revifa de tant en tant, l’autobiogràfic i testimonial, tot i que les mateixes protagonistes han explicat que hi ha ficció i realitat al cinquanta per cert.

És una sèrie breu, sis capítols de mitja hora, molt ben realitzats, que mantenen l’interès però que es queden curts en molts aspectes, una mica com aquestes històries d’enjòlit que ens presenten pistes falses que no saps on volen anar a parar. No s’ha d’explicar tot, és clar, ni de bon tros, però la promoció de la sèrie es una mica enganyosa. Les dues actrius excel·leixen en molts moments però, al capdavall, no acabem d’entendre el seu capteniment.

La història, una mica esbiaixada, amanida amb filmacions familiars de les noies, un recurs que avui és habitual des del moment en el qual la possibilitat del cinema familiar es va abaratir i generalitzar, fa salts en el temps, juga amb els records i les evocacions i, salvant les distàncies, juga amb allò que no va ser, amb les ferides del temps, vaja.

Hi convergeixen temes diversos: la fama precoç i excessiva, el pes de la popularitat, els riscos i febleses de professions com la d’actriu o actor, tan glamuroses, tan inestables i tan fràgils, la família i les seves servituds i misèries, el pes de la memòria compartida en els llaços afectius. I, de passada, moltes més coses: les drogues, el sexe fàcil, l’amistat incerta, les gelosies professionals, els abusos encoberts o el perill de les xarxes socials quan se’n frivolitza el contingut.

 

filmin selftape

 

Les sèries juvenils són un filó, un caramel per a les televisions, per al cinema. Sovint són tramposes, sentimentaloides i, en molts casos juguen amb una mena de vernís cultural, ètic, hi barregen literatura, filosofia, bonisme i les teles estan molt cofoies quan l’audiència és massiva, com si la quantitat d’espectadors fos un valor inqüestionable. Desconeixia el ressò que havien tingut aquestes dues joves, en el seu moment d’èxit, no seguia la sèrie de culte del moment, Polseres vermelles.

Fa angúnia escoltar el breu fragment en el qual les entrevisten en un programa del mateix canal responsable de la sèrie, les preguntes ximpletes sobre si han hagut de fer petons i coses així. Hi ha molts aspectes que fan reflexionar, en aquesta sèrie, potser massa i tot. És una bona sèrie en molts aspectes, una mica repetitiva en ocasions i massa insistent a l’hora de mostrar els problemes de comunicació dels personatges. Amb els anys veus actors, actrius, autors i directors, de molta categoria, oblidats, que han optat pel realisme i potser s’han dedicat a d’altres coses, ni que sigui de forma intermitent.

De joguines trencades n’hi ha hagut moltes, aquí i a les antípodes, però també persones que, dins de la professió, han fet una vida estable, convencional, familiar, lliure de drogues i addiccions. Ara que tanta escudella fan sobre la facilitat d’accedir al porno no es reflexiona gaire sobre l’excés de sexualització que trobem a productes aparentment fets amb bona intenció, dirigits als adolescents, i que, en el fons, com sol passar, cerquen el negoci i para de comptar.

Categories
SÈRIES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES