El tret precís

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Els éssers humans som, en part, la història, o el conjunt d’històries, que ens expliquem a nosaltres mateixos. Podem agafar-nos a la memòria del que hem viscut, però és inevitable introduir-hi ficció. Així doncs, totes les històries són ficció? Nosaltres mateixos ho som? L’eloqüència del franctirador (que va publicar Quaderns Crema el 1998 i que ara publica en castellà Firmamento Editores, amb traducció de Cristian Crusat) és un conjunt de trenta contes escrits amb intel·ligència i humor.

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) hi escriu sobre la solitud, el desamor, la incomunicació, la inevitable mort, les relacions humanes, la recerca de l’ésser o el desig de convertir-se en una altra persona. Els relats, narrats en primera i tercera persona, són brevíssims, de vegades només una mirada abans d’un tret. El lector segueix la pista de desconeguts, traça les seves vides, les reconstrueix i les modela. Viu les seves obsessions i en pateix les psicopaties.

El lector hi pot trobar individus que es clonen per ser lliures o que es converteixen en silicona. Són personatges que es transmuten en allò amb què conviuen i que parlen sobre la influència de la rutina. En altres personatges, s’adverteix una profundíssima solitud. El relat «Pigmalió» és una obra mestra, el meu preferit de tot el llibre. A aquest s’uneixen altres històries sorprenents que trenquen el que és convencional i busquen vies noves en l’ésser humà, ferides obertes que ningú no ha explorat mai.

Alguns relats estan connectats entre ells, d’alguna manera. Solen ser episodis distòpics en què tot allò conegut desapareix o canvia. Personatges que es veuen abocats a adaptar-se o prendre un nou rumb després dels canvis que hi ha al seu voltant. Situacions tràgiques que passen perquè els personatges arriben massa tard, objectius que s’aconsegueixen per poc o personatges que assaboreixen la derrota. De vegades, tot es redueix a només una escena fugaç que deixa un final impactant.

L’eloqüència del franctirador és un llibre que entreté, potser no desperta grans emocions, però ofereix alguns dels millor relats que he llegit els darrers anys. Hi trobem temes com la pròpia identitat; saber i ser conscient de qui ets i que ningú et suplantarà; que ets únic, irrepetible i irreemplaçable. Així mateix, constitueixen una oda a l’art de contar històries, perquè, com es diu en un dels relats, «tard o d’hora, tothom s’inventa una història que creu que és la seva vida.».