‘Albada’, intensa vetllada a L’Auditori

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya va oferir un concert solidari a Barcelona destinat a l'ONG Projecte Home

Albert Mena / @jakoblenz


El concert es va obrir amb Fanfàrria de Joan Guinjoan (1999), peça que ens remet a unes dècades anteriors del segle XX (per exemple al modernisme d’Edgard Varèse) amb aires plenament catalans, una mostra del talent de compositor de Riudoms a l’hora de trobar ponts entre els corrents internacionals i les pluralitats locals. Va seguir Lionor o La filla del marxant de Toldrà, una obra també plena de llum, farcida de bellesa i on la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) i la mà del director Manel Valdivieso van destacar per la seva habilitat a l’hora de modular les dinàmiques.

La tercera obra va ser una estrena mundial de Joan Magrané titulada L’or de l’atzur, concert per a violí i orquestra amb referència a la pintura de Joan Miró que es pot veure a Montjuïc. El mateix compositor compartia a les seves xarxes que amb aquesta obra volia «seguir el mateix camí de lluminositat» que es troben en Guinjoan i Toldrà però sense perdre l’efervescència straussiana de Der Rosenkavalier.

Aquesta efervescència es pot percebre pràcticament de manera literal a l’inici, amb un violí que manté un so lineal mentre l’orquestra bombolleja, com un migdia d’estiu càlid amb un refresc mentre un insecte vola remugant. La línia del solista (un fantàstic Joel Bardolet) podria recordar al Vol del borinot de Rimsky-Korsakov, però també als traços en ziga-zaga de l’obra de Miró.

 

El compositor Joan Magrané

El compositor Joan Magrané

 

Mentrestant l’orquestra creix, augmentant volum a base de palpitacions o erupcions. Aquesta dinàmica s’interromp, la idea musical mor i apareix un breu instant d’èxtasi transfigurador. El violí deixa de ser una presència per esdevenir pràcticament un Ícar ascendent, que arribarà a un instant també extàtic, però que caurà. Torna a pujar, el violí aquest cop sostingut per una orquestra que genera espurnes de percussió. Més tard arriba el capvespre i l’orquestra s’enfosqueix mentre el violí se sosté en l’agut. La percussió continua generant petits detalls lluminosos (estrelles mironianes?) i finalment la nit es lleva amb malenconia i recuperem la textura de borinot, amb una orquestra plena de textura i un violí vibrant en l’agut.

Aquesta obra no seria possible sense un solista d’excepció, i en Bardolet no va defraudar. Era formidable sentir-lo sostenir el drama, la suavitat amb la qual acabava les línies sonores, o la capacitat per generar la textura sonora que donava caràcter a l’obra, també quan aquesta variava amb els canvis de llum que farceixen la composició i que atorguen interès a la narrativa.

Més endavant el violí cau pels greus, potser una referència a les línies més gruixudes del quadre de Miró. Amb l’obra de Magrané sempre és possible trobar referències pictòriques, mostra del coneixement del compositor i de la seva comprensió transversal del fenomen comunicatiu i cultural. Finalment, la JONC i Valdivieso van posar en pràctica el seu talent per oferir una suite de Der Rosenkavalier plena d’efectes i dramatisme.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES