És difícil de creure que una producció recent (del 2016 és aquesta Manon) caigui en tants tòpics desagradables per representar una de les joies musicals de la Opéra Comique francesa: disfresses de Party City, dones adultes interpretant prostitutes amb aires infantils (la Lolita de Nabokov sembla més madura que les dones presentades a l’escenari), proxenetes que abusen de tothom, homes que senten fàstic quan per accident es toquen els llavis, figures paternals que venen de les ombres per repartir saviesa i marxen i un cor disfressat de Carnestoltes banal mentre veuen una òpera (ves tu quina referència metateatral!). I la doble moral que despullar un home amb violència i en públic sigui un acte ridiculitzant, però que si es fa amb una dona sigui un acte estètic, plaent i lloant a la dona. Terrible.
Sens dubte, el millor d’aquesta posada en escena d’Olivier Py és una escenografia que es plega i desplega com l’Inception de Christopher Nolan. La resta no interessa (direcció d’actors sense profunditat, vestuari prescindible, llums que a voltes encaixen amb la música i d’altres que semblen de cementiri) i sens dubte no aconsegueix portar-nos a cap món en concret: ni a la llei seca dels anys vint als Estats Units, ni a la Berlin apocalíptica de Fassbinder ni a l’univers dels musicals de Hollywood. Hi ha un parell d’idees interessants (la parella fugint per l’horitzó, aixecant una cortina il·luminada amb estels, o convertir Manon en un Félix Grandet avariciós al final de l’acte quart) però reduir els somnis de Manon i Des Grieux a una còpula sota una bola de discoteca (i convertir-la també en la petita taula) és de mal gust. I per a acabar-ho de rematar, estrelletes deliniant la paraula Manon al cel nocturn. Incomprensible.
En un altre extrem hi trobem una direcció musical fantàstica amb un Mark Minkowski inspirat: fent honor al talent de Massenet, ens arrosega amb un reguitzell de textures, efectes dramàtics, suavitat, presència constant i volums acuradíssims. Un luxe trobar-lo en un context tant diferent com el de la Trilogia Daponte de la temporada passada, i que segueixi assolint de nou una qualitat superior. Excepcionalment dramàtic el final de l’acte quart, per exemple, o capaç de generar estils diferents (De Voici l’opéra al duet final hi ha molts nivells de diferència) i atent a les necesitats dels cantants. Minkowski és un director capaç de navegar repertoris i estils dels que marquen.
Nadine Sierra i Micheal Fabiano / Foto: David Ruano.
El repartiment vocal té llums i ombres: la protagonista Nadine Sierra és magnètica a la gavotte del tercer acte, Obéissons quand leur voix appelle, però no fa justícia a les profunditats emocionals de Voyons, Manon o Adieu, notre petite table. És hàbil amb els aguts (menys amb els greus) i sap executar coloratura, però és inconsistent amb el resultat i alguns sons resulten deslluïts i poc coherents. Molt més excitant, però, que en la seva darrera Lucia de Lammermoor, on la partitura no deixa espai per a la heterodòxia vocal i exigeix un control de l’estil molt precís. Convincent sobretot a partir del tercer acte. Llàstima que la posada en escena s’esforci en fer-la aparèixer grotesca, exagerada i hiperbòlica.
Michael Fabiano és un tenor maximalista, que funciona amb una veu sempre en forte (i per tant de piani deslluïts) i poc donada a transitar espais més subtils. Recordant per exemple Alagna, tenor que tampoc destacava per la seva subtilesa, sí que sabia trobar la diferència estilística entre el verisme i el repertori francès. Tot i així la veu és sana i generosa en fortissimos ben projectats. Menys encisador va ser Alexandre Duhamel com a Lescaut: la seva veu és bonica però justa de volum i amb escassos recursos vocals, que el redueixen a poc més que un acompanyant. Bona presència escènica, però la direcció tampoc ajuda (convertir-lo en l’assassina drag d’Instint bàsic amb perruca rossa no aportava res).
Divertida la caracterització d’Albert Casals com a Monsieur Guillot i interessant el Comte Des Grieux de Raoul Naouri. Destacable també la bonica veu del jove Pau Armengol i de la veterana liceista Anna Tobella. Però que una mala posada en escena no us amargui la festa, la música de Massenet segueix sent genial (una precursora directa del que farien Puccini i el verisme al cap de pocs anys; recordem que Le Villi és del mateix any que la Manon), amb una Sierra que treurà focs artificials, un Fabiano ple de força i un Minkowski que sap dirigir un espectacle.
