‘Il trovatore’ passa per Sant Cugat

Manel Haro / @manelhc

La història d’amor, infortunis i venjances d’Il trovatore, l’òpera de Verdi, continua voltant per Catalunya gràcies als Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès, entitats que cada temporada programen òperes per escenaris catalans sota el paraigua de la Fundació Òpera Catalunya. No es tracta d’una alternativa al Liceu -o potser sí, si pensem en el preu de les entrades-, més aviat la programació vallesana obre el ventall de possibilitats de gaudir d’aquest gènere, no debades una part del públic s’hi desplaça des de Barcelona. Il trovatore ha passat per Sabadell -el punt d’arrencada de cada títol-, Tarragona, Granollers, Manresa i Sant Cugat, on he tingut l’oportunitat d’assistir-hi (al seu Teatre-Auditori). Continua per Reus, Girona i Vic.

No cal dir que és una sort poder veure i escoltar òpera més enllà de les capitals de província, en uns teatres ben preparats per acollir l’espectacle operístic i amb una acústica més que suficient. Aquest trovatore viatja amb direcció musical de Daniel Gil de Tejada i direcció d’escena de Carles Ortiz. Sobre l’escenari veiem una escenografia -a càrrec de Jordi Galobart- clàssica, estèticament efectiva i que juga amb els colors del vestuari, però que requereix moltes pauses per canviar els elements escenogràfics, cosa que sempre pot incórrer en el risc de desconnexió per part dels espectadors que aprofiten per treure el mòbil i posar-se al dia a les xarxes socials i per revisar els seus missatges.

La millor veu de la nit va ser la de Carles Daza en el paper del Comte di Luna, ja que va demostrar solvència i equilibri vocal durant tota la funció, cosa que no va passar amb els seus companys de repartiment Maribel Ortega, com a Leonora, i Gustavo Porta, com a Manrico. Aquest darrer és el trobador enamorat de Leonora que haurà d’enfrontar-se al Comte di Luna, qui també va al darrere de la dama. Porta té una veu poderosa, amb una projecció inqüestionable, però no és una veu totterreny, té punts febles, vacil·la en alguns moments, i sembla com si el tenor recorregués als excessos vocals per defensar el seu rol.

Una sensació semblant vaig tenir amb la Leonora de Maribel Ortega, té una bona veu, es defensa bé en els aguts, però li va mancar expressivitat, no només vocal sinó també corporal, com si la veu i el cos es mantinguessin inalterables a les diverses emocions que ha de projectar el personatge. La presència en escena és important i vaig tenir la sensació que tant Ortega com Porta estaven una mica fora dels seus personatges en aquest aspecte, cosa que no va passar amb Daza. Per la seva banda, Laura Vila va ser una Azucena que va créixer al llarg de la funció, a mesura el seu personatge anava guanyant protagonisme.

Gil de Tejada va fer una bona direcció, nodrint en tot moment els aspectes dramàtics d’aquesta òpera, i la música -amb una bona execució de la Simfònica del Vallès– va saber arribar allà on l’apartat vocal mostrava algunes esquerdes. Millorable va ser l’actuació del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, amb alguna descoordinació i deixant una sensació una mica erràtica. Així i tot, en conjunt aquest trovatore va ser un bon espectacle.