No pensar

A la novel·la 'En lo que preferiría no pensar', Jente Posthuma parla sobre l'abandonament, el dret a l'oblit i la supervivència

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


A la teva vida pots retenir els records, però no pots lligar per sempre les persones que són amb tu. La protagonista d’En lo que preferiría no pensar (Bunker Books, 2023, amb traducció al castellà de Catalina Ginard Féron) creu que mai no estarà sola perquè té un germà que sempre romandrà amb ella, però sap que l’amor, per exemple, o les relacions conjugals són asimètriques perquè sempre n’hi ha un que en vol més. Ella tem que el seu germà desaparegui i per tant es quedi sola.

Aquesta és la segona novel·la de Jente Posthuma (Països Baixos, 1974) i va ser preseleccionada per al Premi de Literatura de la Unió Europea. A la primera pàgina, la narradora parla sobre el waterboarding, que és la tortura del submarí, consistent a cobrir la cara d’algú amb un drap i llençar-li aigua. Una sensació semblant a la del waterboarding és la que pateix la protagonista, una angoixa davant la marxa d’una persona que tant vol i la proximitat no només de la solitud, sinó també de la seva absència.

 

Jente Posthuma

Jente Posthuma.

 

Escrita de forma fragmentària, a partir de capítols molt breus, des del principi de la història s’esmenta el suïcidi, que era «un senyal de veritable intel·ligència i sensibilitat, una necessitat escapar de l’angoixa de l’ego». Aquesta és una sensació, una idea, una pulsió que es converteix en constant a la narradora i al seu entorn. Narra la seva vida des de la infància, quan exterioritzava els seus sentiments. La seva mare li deia que si no comparteix la vida amb algú, aquesta se li escaparia, i a ella, que sabia amb qui volia compartir-la, així i tot, se li va escapar.

L’obra tracta temes com l’abandonament, la soledat, l’amor o l’aprenentatge d’adaptació i de supervivència. També parla del dur fet de continuar quan algú desapareix i creus que només pots viure a través —i amb la companyia— d’aquesta persona. Així mateix, aborda el tema de la depressió, la culpa i el suïcidi; com ens aferrem a certes persones i les fem responsables del que sentim per elles. Sobre la salut mental, la narradora reflexiona sobre com una persona pot no voler morir, però un trastorn com la depressió la condueix a una desesperació extrema.

En lo que preferiría no pensar és una obra dura malgrat la forma lleugera en què es presenta. Posa el lector davant de diversos dilemes i davant dels seus propis infortunis, i sense violència ni ornaments s’introdueix a la seva psique i li genera preguntes i reflexions. La protagonista aprèn a relativitzar i fins i tot destaca un avantatge de la pèrdua, que és que ja ha acabat, ja has perdut i per tant només et queda relaxar-te i seguir endavant. Exalça el dret a l’oblit i reconeix que, al final, el que més importa a la vida són els sentiments i les persones que t’envolten i amb qui comparteixes aquestes emocions.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES