Una barra de ferro a l’aigua

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Primer cal aconseguir el que es vol i aleshores se sabrà per què es volia i si està bé voler-ho i haver-ho aconseguit. Això, almeny, és el que pensa Eve, la protagonista de Los favores (Reservoir Books, amb traducció al castellà de Montse Meneses Vilar). Ella és a la trentena i té núvia, però també por d’estar malbaratant la seva joventut amb una sola persona. A través de les imatges que penja a internet, coneix Olivia i la seva parella, Nathan. A partir de llavors, s’introdueix en una espiral de relliscades pertorbadora i addictiva gràcies a la qual coneix les profunditats del sexe.

Aquesta és la primera novel·la de Lillian Fishman (Nova York, 1994). Narrada en primera persona, parla sobre l’atracció, les connexions humanes i el voyeurisme. A les primeres pàgines, Eve reconeix no saber quin és el propòsit de la seva vida, però sí el del seu cos, que no és tant follar com ser follada. Les imatges que se’n fa i que comparteix de vegades li semblen absurdes, però pensa que mereix compartir el seu cos amb altres i que no caigui en desús.

Eve expressa la complexitat d’entendre els propis sentiments i si s’experimenta desig, atracció, amor… A més, es percep el creixement de la protagonista com a persona queer que ha d’aprendre a desenvolupar-se sentimentalment i sexualment de manera diferent als heterosexuals. Aquest descobriment del queer suposa una consciència ètica i una exploració de la pròpia identitat. D’altra banda, reflexiona sobre com de presumptuós pot ser imaginar el que a altres convé quan tampoc els altres saben què volem nosaltres i quins són els nostres objectius.

A Los favores es mostra com de complexes i estranyes són les relacions humanes, sentimentals o no. Es tracta d’una reflexió sobre com ens eduquen per mostrar-nos davant d’altres cossos i sobre què ens hem de desprendre per fer-ho. Posa el focus en els dilemes de la narradora, aquells que intenta bandejar mentre comparteix el seu cos amb altres o, com diria James Salter, citat per ella, quan s’enfonsa una barra de ferro a l’aigua, com a imatge al·legòrica del coit. També parla sobre el pas del temps, en qui vol convertir-se, com evolucionarà el seu cos o com envellirà.

Aquesta novel·la explora una zona delicada de cadascú de nosaltres com el desig. Per moments ho fa en cercle, no avança, sinó que s’entreté en detalls, descripcions i, sobretot, sensacions. Potser per aquesta narració en cercle i el poc progrés la lectura perd cert interès i decep una mica. La narradora afirma que era reconfortant dir que estimava allò que Nathan li proporcionava i es pregunta si no és aquesta, al capdavall, la naturalesa de tot amor: la gratitud per com ens fan sentir.