Un ‘Eugene Onegin’ sense geni

Albert Mena / @jakoblenz

Era un càlid vespre de setembre i a les 19:15 la cua d’espectadors que esperaven per entrar al Liceu arribava al carrer Hospital. Un munt de famosos del món de la cultura o el culte a la personalitat es van congregar per beure-hi cava. Hi eren J.A. Bayona i Antonia Dell’Atte, joves concursants d’Eufòria i intèrprets de Com si fos ahir. La direcció va inaugurar aquesta edició anual que busca posicionar el Liceu dins l’escena cool, culta i popular de Catalunya.

Desafortunadament, el plat fort de la vetllada, l’òpera, no va ser gaire memorable. La posada en escena de Christof Loy recorda, en la seva aparent simplicitat, a l’obra del pintor danès Hammershøi: parets monocromàtiques, escassos accents de color i ús de la llum per delimitar espais emocionals. Els personatges transiten els dos espais de l’òpera (una habitació/menjador i una sala blanca) amb lleugeríssims canvis d’atrezzo (una taula, diverses taules, cap taula) i una il·luminació no gaire rica ni imaginativa representa el pas del temps, de dia a nit. Una escenografia sense gaires secrets que, diuen, fa destacar la interpretació dels protagonistes, justificant l’estètica minimalista de Loy com una exploració dels aspectes més teatrals del text.

En aquest cas, però, veiem més histrionisme escènic i eurotrash que no pas gaire contingut innovador: Onegin pateix síndrome d’estrès posttraumàtic després del suïcidi innecessari del seu amic Lenski. Queda atrapat dins seu, mentre el món evoluciona. També ho fa la jove Tatiana, qui tot i continuar enamorada d’Onegin (un amor de joventut!) prioritza el seu benestar socioeconòmic a satisfer el seu amor.

En ambdós rols, i molt entregats pel que fa a escena, vam tenir Svetlana Aksenova com a Tatiana i Audun Iversen com el Don Joan. En el terreny vocal disten, però, de ser solvents. La nit de l’estrena Akseno va sonar dubitativa, d’escàs volum en els registres baix i mig, sonora en aguts i fortes però sense estabilitat. La veu, lleugerament afectada d’un vibratto excessiu, va estar lluny de representar la jove Tatiana i la seva interpretació tampoc va afavorir la creació del personatge. Iversen, per la seva banda, va pecar d’una lectura força plana, de matisos inexistents i pocs instants de lluïment. Representar l’ascens i caiguda del personatge és un treball psicològic considerable, però no la vam sentir en l’aspecte musical.

Elena Zilio com a Filipevna va aportar el nivell tècnic vocal d’etapes anteriors del gènere, als seus 82 anys encara distingint-se per damunt de veus joves que s’esperen pletòriques però acaben desencisant. També bonica la veu d’Alexey Neklyudov com a Lenski, de cant més ortodox que altres figures populars (Beczala per exemple) però amb tendència a desaparèixer en volum quan canta amb el seu rival Iversen. Les seves àries les va aprofitar, però, per lluir-se, i ho va fer amb ganes. Dignes les Olga i Larina de Victoria Karkacheva i Liliana Nikiteanu.

Força prescindible el doble rol Gremin i Zaretski de Sam Carl, i especial bona menció a Mikeldi Atxalandabaso pel seu Triquet carismàtic i grotescament disfressat de pallasso i Josep Ramón Oliver com a Capità. Finalment, l’orquestra del Liceu no va demostrar gaires canvis respecte a les temporades anteriors, amb bons violins, algunes fuites en els vents, a vegades insuficient tractament de volums i timbres. Potser on va brillar més va ser a l’escena tercera, on la direcció de Josep Pons va prendre especial interès i atenció a la construcció.

L’inici va ser deslluït, l’escena final de Tatiana i Onegin no va tenir gens d’interès, i els cors del teatre no aportaven gaire. I és una llàstima, perquè la cascada de melodies de Txaikovski no sembla que vagi a assecar-se mai. Però bé, no són bons temps per la lírica, com a mínim que no s’aturi la cascada de cava.