Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és llicenciada en Filologia Catalana i Filologia Hispànica. Ha publicat diversos llibres i articles d’investigació, assaigs i edició de textos vinculats a la seva recerca acadèmica, que se centra en la literatura catalana moderna i contemporània. L’any 2018 va ser designada per la Generalitat de Catalunya com a comissària de l’Any Pedrolo, i en l’actualitat és la directora del festival Tiana Negra.
En el terreny de la ficció ha publicat narrativa breu i novel·la, i amb l’última, Encara maten els cavalls (La Campana, 2023), ret homenatge en clau futurista a la gran obra Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Encara maten els cavalls ens presenta un món postapocalíptic de finals del segle XXI en el qual destaquen els no-ningú, els que viuen al marge de la societat i lluiten per sobreviure.
L’obra la situa a finals del segle XXI, quan el món està totalment desolat després de tres pandèmies i comença a simular una suposada normalitat.
Efectivament, l’obra està situada a finals del segle XXI. El món està en reconstrucció després d’haver col·lapsat, no només per les tres pandèmies que esmentes, sinó també per l’escalfament global i el canvi climàtic. La humanitat ha de sobreviure com sigui, i em va semblar que era un escenari perfecte per mostrar que el temps passa però que els humans no canviem mai. Ens movem per les mateixes pulsions durant segles, per les mateixes misèries, els mateixos defectes, les mateixes pors. No tenim arreglo, en una paraula.
Malgrat la distopia que implica aquest plantejament, ¿convindrà amb mi que la narració destaca més com a novel·la de personatge amb una clara crítica social i, fins i tot, també amb un cert to filosòfic?
Sí, així és. La novel·la és una distopia innegable, però això no és el més important. Això en el fons és un marc, una excusa per poder parlar d’allò que m’interessa realment, que és indagar al voltant de la naturalesa humana. Que la gent no s’esperi robots i grans ginys mecànics. La novel·la és sobretot una evident crítica social en to filosòfic i profund, i la societat futura que reflecteix resulta clarament recognoscible per a tots nosaltres, perquè no deixa de ser la continuació lògica del món actual. Tot i que espero que no es compleixi el que jo he inventat!
Esperem que no. Per l’altra banda, amb aquesta obra ret homenatge, en clau futurista, a la gran novel·la Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Com va arribar a plantejar-se aquest projecte?
Va sorgir d’una conversa amb en Pere Sureda, que aleshores era editor de Navona i el meu editor en castellà. Ell acabava de publicar la novel·la d’Horace McCoy i vam estar parlant de la seva vigència, precisament perquè els humans no aprenem dels nostres errors. Se li va acudir que jo podia fer un homenatge a McCoy, sobretot per demostrar això, que per més temps que passi, certes coses terribles d’aquest món continuen existint.
Tot un repte, suposo.
Al principi jo no sabia què fer, però finalment em vaig engrescar. I ara ja tenim els resultats.
Uns resultats que per la bona acollida que està tenint la novel·la són engrescadors. Quant als personatges, hi trobem l’Aura i el Víctor, que en aquesta societat postapocalíptica formen part dels no-ningú. Qui són aquests no-ningú?
Els no-ningú són la constatació del nostre fracàs com a societat. El món està en reconstrucció, però no per a tothom. Hi ha persones que són, des de sempre, carn de canó, com en Víctor i l’Aura. Gent que queda al marge, abandonada de tothom, i que ha de sobreviure com pot. No és res que jo m’inventi, les nostres ciutats n’estan plenes d’aquestes persones. Les veiem al carrer cada dia, o les veiem al telenotícies morint ofegades quan intenten travessar el mar a la recerca d’una vida digna.
Tots dos formen part de la societat bandejada, la que sobreviu com pot, però malgrat aquest punt de partida comú, són ben diferents i s’enfronten a la seva situació amb una actitud ben allunyada. Per què li interessava mostrar aquest contrast?
Aquest era el contrast que també recollia Horace McCoy en la seva novel·la, i que és un dels grans temes. Jo hi combrego plenament i per aquest motiu m’ha semblat tan interessant d’explorar. Davant de la mateixa situació, els humans podem reaccionar de maneres molt diferents, com els meus personatges.
Continuï, si us plau.
L’Aura s’estima la vida, malgrat tot. En Víctor, en canvi, es planteja el descans que pot representar la mort, perquè pensa que en aquest món res no té sentit. Aquesta actitud dual és el motor del rerefons del llibre.
A tots dos els coneixem bé gràcies al que sabem del seu passat. Ell, malgrat tenir sempre al costat els pares, viu cap endins, en solitud, allunyat del caliu de la llar. Ella, pel contrari, viu intensament l’amor que rep de la mare, es preocupa per la germana… ¿Podríem dir que Aura ha après a ser una supervivent mentre que Víctor ha optat per assumir el que els toca viure, sense lluitar?
Sí, en part sí. És aquesta dualitat que comentava. En Víctor viu trencat des de la infantesa, no sap tirar endavant enmig del desastre. L’Aura, per contra, és una supervivent nata. Tanmateix, en Víctor no és un amargat, és un ésser tranquil, que reflexiona molt, amb un esperit molt filosòfic. Molt intel·ligent. Té la seva opció clara, això és tot.
Fotografia d’Ana Portnoy.
Ben cert: és, sobretot, ell, qui aporta el to filosòfic que esmentava a l’inici de l’entrevista. I referent als noms, voldria fer èmfasi en aquesta tria. Tenim Víctor i Aura, ben significatius. Però també m’ha cridat l’atenció el nom amb què ha presentat el personatge de la Petra, o el mateix Neftalí.
Víctor és un nom que sempre m’ha agradat. Feia temps que li volia posar a un personatge, i aquí em va semblar oportú. El nom d’Aura va sorgir pensant en el tarannà del personatge, em va semblar un nom lluminós, com la claror de l’inici del dia. Pel que fa a Petra, no hi ha misteri. És una mala persona, una dona de pedra. Com el seu company, que es diu Roc. I en el cas de Neftalí, és simplement perquè buscava un nom poc habitual. A finals del segle, els noms no poden ser exactament els que avui estan de moda. Neftalí té una sonoritat que m’agrada molt.
La narració avança a través de les veus en primera persona de Víctor i Aura, però entremig ha col·locat alguns capítols en tercera persona i narrador omniscient. Per què la tria d’aquest joc narratiu?
M’interessava que cada personatge ens fes arribar la seva realitat personalment, amb la seva pròpia veu. L’acció va avançant a través de la narració dels dos protagonistes, però en alguns moments necessito un omniscient per explicar certes coses. Aquest és el joc narratiu de la novel·la.
I referent a la tècnica del in medias res? Perquè la novel·la s’inicia amb Aura parlant amb una psiquiatra –i no detallaré res més– i a partir d’aquí elabora un gran flashback. Per què ha volgut controlar el temps narratiu d’aquesta manera?
És el joc que juga Horace McCoy i que jo he recollit. La seva novel·la també és una gran analepsi, com la meva. Resulta engrescador, perquè tens lligat el lector des del principi, sense saber exactament què ha passat abans del moment en què comença tot.
Tal com he comentat, hi ha una incisiva crítica social, però el gran tema és, a més de la supervivència, la vida versus la mort: «la mort era l’única qüestió que despertava el seu interès», «resulta ben estrany que ens preocupem tant de viure i tan poc de morir», «la mort era el seu únic motiu per viure»…
Sí, és el gran tema, o un dels grans temes. Ambdós personatges mantenen un pols dialèctic, de vegades sense gaire paraules, entorn de com viure (o com no viure) la vida que els ha tocat. És un tema interessant, que ens interpel·la a tots.
També l’eutanàsia és una de les matèries que hi trobem.
Sí, resulta inevitable si partim de la trama de l’obra. En aquest veure la mort com un alliberament, el concepte d’eutanàsia hi té un paper evident. El títol hi està clarament relacionat, el meu i el de McCoy.
I el silenci. Un silenci que és un gran valor per ell mateix.
El silenci té poc paper en la nostra societat. Estem envoltats de soroll. D’un soroll real, sobretot a les ciutats amb la seva enorme contaminació acústica, i d’un soroll diguem-ne metafòric, que malmet la nostra capacitat (i necessitat) d’aturar-nos a pensar, a reflexionar, a decidir. A sentir-nos en pau amb l’entorn i amb nosaltres mateixos. El soroll de les notícies, de la tele, de les xarxes socials, el soroll que emplena el nostre cap de problemes, de disjuntives, d’obligacions no sempre necessàries. Víctor no pot suportar el soroll, el silenci és el seu aliat tota la vida. Però és molt difícil de trobar.
La novel·la té intriga, té reflexió, té molta poesia, és un cant a la llibertat… Un cop escrita i publicada, i pressuposo que ja submergida en nous projectes, què és el que encara duu amb vostè d’Encara maten els cavalls?
Gràcies per veure-hi tot això. Evidentment, hi ha un cant a la llibertat. I és un text molt poètic perquè per a mi el vessant estilístic és vital. No es tracta només de les coses que diem, sinó sobretot de com les diem.
Entenc.
Les meves novel·les i els meus personatges sempre són amb mi, no desapareixen, van sumant. Amb mi viu el protagonista de La dona de gris, viuen els estimats personatges d’El somriure de Darwin, viu la Irene d’Els dits dels arbres i ara viuen en Víctor i l’Aura. Per què? Perquè són molt jo. Perquè són jo. Perquè el que representen i el que reivindiquen és el que represento i reivindico jo. Van de dins meu a l’exterior, de manera que, per més anys que passin, no podran marxar mai.
