Recordant Victòria dels Àngels al Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

Càlida vetllada al Liceu en homenatge al llegat artístic imprescindible de Victòria dels Àngels, figura necessària dins la història de la lírica catalana i que continua tenint impacte dins el panorama musical mitjançant la Fundació Victoria de los Ángeles i el seu festival insignia, el Life Victoria, un dels referents imperdibles de l’escena musical del país. De fet, l’homenatge ha pres forma en bona part gràcies a la feina sota la direcció artística de Marc Busquets i amb la presidenta de la Fundació, Helena Mora, qui any rere any han portat veus i talents formidables a Barcelona i sovint en formats poc freqüents però molt valorats.

Parlo, per exemple, del Diari d’un desaparegut de Leoš Janáček amb Nicky Spence, del 2020, els Wesendonck Lieder de Wagner amb Iréne Theorin el 2021 o l’atenció a repertori poc habitual en lied com Zemlinsky i portant grans figures del segle XX i XXI com Natalie Dessay, Anne Schwanewilms o Simon Keenlyside i la sempre benvinguda presència del pianista Julius Drake.

L’homenatge, dirigit per Vincent Huguet, presenta vestuari d’escena que properament es podrà veure en una exposició al Palau Güell. La primera imatge en obrir-se el teló, d’innegable potència visual, ja va ser emprada per Huguet en el 350è aniversari de l’Òpera de París, però ahir va ser encara més tendra en recordar la figura de Victòria dels Àngels. La resta de l’espectacle es va dur a terme amb un dinamisme molt benvingut, aprofitant els diferents recursos de la posada en escena que es pot veure actualment al Liceu i acompanyant les intèrprets amb bona fortuna en l’ampli repertori d’emocions a què ens duia la sel·lecció musical, clàssics del repertori de la cantant i que van posar en evidència els incomptables talents de què disposava Victòria dels Àngels.

El talent narratiu de Sarah Connolly, les tables de María Agresta, la bellesa tímbrica de Fatma Said, la claredat de Louise Alder, les agilitats de Sabina Puértolas i Marina Viotti, el magnetisme d’Helena Ressurreiçao, el carisma extra de Joyce DiDonato o la presència escènica d’Irene Theorin i Juliana Grigoryan. Acompanyades o bé pel versàtil piano de Julius Drake o l’orquestra simfònica del Liceu amb direcció de Lucas Macías Navarro.

El viatge narratiu de la vetllada va ser curat amb molta atenció, vertebrant la vida de Victòria dels Àngels amb el contingut de les seves àries més conegudes, des d’«Una voce poco fa» de la Rosina de Rossini, a «Senza mamma» de Suor Angelica, passant per Wagner, lied o Falla («Vivan los que ríen!»). En una societat com la nostra, capficada en la tècnica, el so i tenir catàleg d’efectes per interpretar peces sense ànima, el llegat de Victòria dels Àngels ens recorda que només amb una tècnica excel·lent es pot expressar, i que la tècnica en sí ha de ser només un vehicle, i no l’objectiu final de l’art.