Antonio López (Tomelloso, 1936) és un dels artistes plàstics vius més coneguts i cotitzats d’Espanya, especialment per la seva faceta de pintor, encara que els seus àmbits d’acció també abasten el dibuix i l’escultura. Són icòniques les seves pintures de Madrid, on s’evidencia la seva enorme capacitat de captar el més petit detall del paisatge. López, no debades, és un dels màxims exponents del realisme, o de l’hiperrealisme. Pinta amb instruments de mesura, per no trencar la fidelitat a aquesta realitat que vol retratar, com es podia veure, per exemple, en el documental que Víctor Erice va fer el 1992 sobre ell. En aquella pel·lícula, El sol del membrillo, López pintava un codonyer i cada dia anava calculant quant havia caigut cadascun dels fruits per tal de corregir-los en el seu llenç.
López feia el mateix en les seves pintures de Madrid, contemplant cada canvi que s’esdevenia allà on ell havia posat la mirada (si en un racó de la Puerta del Sol apareixien uns nous contenidors, ell els afegia). Això s’entén perquè l’artista es pren el seu temps en cada obra: dies, mesos o, fins i tot, anys. Si en un quadre vol captar la llum de l’estiu i l’estiu s’acaba, guarda el quadre i espera que torni l’estació. No és caprici, és el seu compromís amb la realitat. Ell mateix s’ha declarat algun cop una persona pacient a l’hora de pintar, però obsessiva.
Detall d’un dels quadres d’Antonio Lòpez de la Gran Via de Madrid.
Podríem preguntar-nos si el realisme necessita tanta perfecció, diguem-ne, objectiva. Qüestionar-nos si en la mirada de l’artista, en la seva interpretació, no hi ha realisme, per molt subjectiva que vulgui ser aquesta mirada. Fins i tot en un pintor tan lleial a la realitat com López hi ha una mirada i, per tant, una subjectivitat (l’angle, la perspectiva, la llum que vol captar són eleccions). Ara bé, allò que destaca en les seves obres és justament que sembla que aquesta subjectivitat no existeix, com si López fos un simple narrador extern.
Gaudir de l’obra d’Antonio López implica fixar-se en el seu procés de creació, en el recorregut intel·lectual i emocional que hi ha darrere de cada pinzellada. L’exposició que ha organitzat la Fundació Catalunya La Pedrera permet fer una capbussada a l’univers creatiu de l’artista sense perdre’ns cap detall rellevant de tot el que fa. Hi ha una bona selecció de pintura, escultura i dibuix que incideixen en els seus temes habituals (com les flors, els nus, els exteriors i els interiors); hi ha un documental on el mateix López explica algunes de les seves obres amb el galerista Artur Ramon; però el més destacable d’aquesta mostra és que tot està a la vista, no hi ha secrets, no hi ha preguntes que no tinguin respostes.
Fotograma del documental que es pot veure a La Pedrera.
El visitant que s’hi fixi veurà que hi ha diverses obres començades fa anys que encara estan en procés, també veurà d’altres que, tot i estar acabades, han experimentat alguna nova intervenció de López per modificar-ne algun detall. En alguns casos, aquestes modificacions estan en marxa, a la vista, pendents de la seva intervenció final (o no). És el cas del seu oli La cena (1971-1980), on la cara d’un dels personatges que hi apareixen, la seva esposa Mari, conté una intervenció no acabada.
Interessants són també les pintures de la sèrie La casa (2015-2023), on veiem, de forma molt transparent, els traços, les pinzellades, el tractament del color i de la llum, perquè l’obra està en procés. D’aquesta exposició resulta gairebé més seductor descobrir el desenvolupament creatiu que no pas l’obra acabada. Així i tot, algunes de les obres enllestides són molt seductores, i més que les seves conegudes pintures de Madrid, amb la Gran Via buida, que poden semblar una mica fredes, hi ha d’altres que tenen força més ànima, com les escenes de Tomelloso, la seva autèntica llar. Són exemples Niño con tirador (1953) i Carmencita jugando (1959-1960).
Detall del quadre ‘Niño con tirador’ d’Antonio López.
Diu López que un no és un pintor al 100% si necessita recórrer a altres disciplines creatives, com l’escultura i el dibuix. També afirma que prefereix les possibilitats que ofereix l’escultura, perquè aquí pots tractar diverses perspectives alhora. En canvi, sempre he vist les seves obres escultòriques més aviat inexpressives, peces que demostren un gran domini tècnic, però sense una aura que ens atrapi. A l’entrada de La Pedrera s’ha col·locat un dels seus grans caps, similars als dos que hi ha a tocar de l’estació d’Atocha i durant en recorregut ens trobem amb altres peces.
Segurament els seus dibuixos -és important que hi siguin- impressionen també més per la seva execució tècnica que no pas per transmetre’ns una emoció desbordant. Fins i tot el realisme més objectiu a vegades ens reclama una mica de caliu. Al capdavall, ja vivim la realitat en el nostre dia a dia i sovint busquem en l’art mirades més profundes, que convidin a la introspecció, que suggereixin més que no pas confirmin. L’art d’Antonio López és poderós, potser a vegades limita l’espai d’interpretació de l’espectador, però sempre l’he vist com una oportunitat per aprendre sobre art i, sobretot, per reflexionar sobre el seu procés creatiu. Una exposició imprescindible que estarà oberta fins al 14 de gener.
