Montserrat Morera (Barcelona, 1952) és llicenciada en Filologia Hispànica, diplomada en Sociologia, i es va doctorar amb una tesi sobre la metàfora i les seves relacions amb l’aprenentatge (1994). Fruit de la seva formació té diversos textos acadèmics publicats i manté el blog Temps de metàfora, on trobem ressenyes de les obres que llegeix. En ficció cal remarcar la publicació de les novel·les Perfum d’almesc (2009) i Ravals (2022). També ha treballat la narrativa breu: Una maleta molt pesada (Premi Núvol de Relats Curts, 2017), i Escut (Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet, 2021). Aures (Bromera, 2023) és el seu primer recull de relats en solitari, una cinquantena d’històries subtilment i delicadament connectades entre elles per uns personatges propers i plens de vida.
L’aura és un vent suau. Però en el camp de la psiquiatria és un conjunt de trastorns que precedeixen certes crisis. A quina de les dues accepcions ens hem d’agafar a l’hora de llegir aquest recull de contes?
Sobretot a la primera. Aures evoca l’alè d’aire que envolta certes realitats i les fa especials. Tot i així, aquest vent encara que sigui suau també és percebut com a símptoma o premonició que ens trasbalsa. De fet, durant molt de temps he anat escrivint relats amb el nom genèric d’aures. Els cinquanta que teniu aquí són els que he seleccionat i ordenat per aconseguir que les històries es trenin amb sentit i formin una mena de puzle que convidi a jugar.
Sí, d’aquest efecte puzle en parlarem més endavant. Ara voldria fer referència a la citació que trobem a l’inici del recull. És de Walter Benjamin i el seu concepte d’aura. És a dir: aquella identificació que el filòsof alemany establia sobre l’aura amb la singularitat, amb l’experiència de l’irrepetible.
Aquesta és la intenció. Segur que davant la natura o una obra d’art heu sentit alguna vegada la sensació d’estar gaudint d’un encant únic: això és l’aura segons Walter Benjamin i per això el llibre comença amb aquesta citació seva: seguir amb la mirada, tot reposant en una tarda d’estiu, una serralada a l’horitzó o bé una branca que projecta la seva ombra damunt del qui reposa —això significa respirar l’aura d’aquelles muntanyes, d’aquella branca.
Continuï, si us plau.
Per altra banda, Walter Benjamin va formular una «teoria de l’aura» que anava més enllà. A grans trets, el filòsof afirma que, si les obres d’art es reprodueixen infinitament i sense criteri, perden l’aura. Al meu entendre, la repetició de tòpics com, en un altre àmbit, la gentrificació, fan impossible recuperar la sensació d’il·luminació i plenitud de respirar aures i aquest llibre és un desig de recuperar aquest plaer. Em diuen que d’aquest anhel n’ha sortit un llibre lluminós que reflecteix l’actualitat.
Una sentència que, personalment, corroboro. Quant al recull, m’agradaria comentar cadascun dels apartats. El primer és «Herències», i val a dir que es tracta de llegats ben peculiars: una pashmina, una cotilla, una agulla…
Aquesta part és una mena d’introducció que ve a dir que si volem saber cap on anem, cal saber d’on venim. Es tracta d’unes herències que pot semblar que no tenen valor: una agulla de cap, una pinta, un llibre vell… fins i tot n’hi ha que són intangibles o abstractes com el tractar de vostè, la terra o les lletres.
Ben cert, algunes són més etèries.
En aquest apartat s’observa molt bé com partint d’una paraula associada a una imatge es van construint els contes de manera que s’esquerden tòpics. Així la cotilla, que tant ha esclavitzat les dones, es veu amb una nova llum. També aquí s’observen els jocs de paraules que sovint donen vida a personatges com el protagonista del conte «Fang» que «per no anar a pastar fang, en pasta». A la vegada hi ha un joc amb el mateix nom del recull quan a propòsit d’un personatge que col·lecciona pintes es diu que hi ha qui col·lecciona pintes i qui col·lecciona aures o quan les lletres formen part de l’herència dels pares.
El segon apartat l’ha titulat «Núvols i pluja», potser com a simbolisme d’una certa pàtina d’enyor?
No en soc conscient, encara que vegi l’amor i la mort com la cara i la creu de la vida. Entenc els núvols i la pluja com les diverses formes de l’amor que sempre van canviant mogudes pels vents. Aquí hi trobareu plaers eròtics, amor després de la mort i amor, diem-ne, còsmic… Aquesta part és el cor del llibre i un cant a la pervivència de l’amor que deixa la seva empremta allà on ha cremat.
I, per acabar, «Mons» és el títol del tercer apartat, i és el grup de contes amb un missatge més directe i intens: ablació, abusos, malaltia, depressió… Aquests mons a què fa referència són aquells que recreem dins nostre davant els cops de la vida?
És la part més punyent, encara que també té moments de lleugeresa i d’ironia. Però si ens aturem en «Escut», un dels contes més tràgics, malgrat que reflecteix el dolor que provoca un atemptat, hi ha un clam col·lectiu que uneix totes les víctimes. Sense aquesta solidaritat no hi ha escuts possibles i sempre hi ha una manera de parar el cop. Fins i tot, en el moment menys inesperat podem somriure.
Precisament aquest és un dels aspectes que m’ha cridat més l’atenció, que malgrat la duresa de les temàtiques que he exposat fins al moment, el recull se’ns ofereix amarat per la idea de la joia de viure. Era aquesta la seva intenció?
Sí, crec que fins i tot ens els moments més foscos hi brilla una llumeta. Com quan un personatge a punt de suïcidar-se es troba davant d’una gota d’aigua que té aura. Per a mi, a més a mes, són també moments de joia aquells en què una paraula i una imatge em fan intuir una idea que si la treballo bé es convertirà en un conte. M’agradaria haver estat capaç de transmetre la gràcia d’aquest impuls a través de l’escriptura i que us fixéssiu en la il·lustració de la coberta que invita a deixar-se portar pels vents que ens bressolen, ens empenyen i ens exalten.
Sí, és una imatge que capta l’atenció del lector. Per l’altra banda, i ara torno al que hem esmentat abans de l’efecte puzle, un tret distintiu del recull és el microcosmos que hi recrea, perquè en la cinquantena de contes que hi trobem, els personatges es repeteixen tot configurant una interessant xarxa de relacions entre ells. Per què la tria d’aquest joc narratiu?
Aures és un llibre juganer. Els relats es van anar relacionant uns amb els altres de manera espontània i els personatges es relacionaven entres sí amb parentius, amistats, conflictes… Vaig haver de posar-hi ordre. Suposo que com que m’agrada explicar històries era normal que se m’entortolliguessin com els fils dins una capsa. Si no se segueixen totes les relacions entre personatges no passa res; però la sensació global que vull aconseguir és que qui llegeix se senti proper als protagonistes com si fossin part de la seva família o gent més o menys amiga o coneguda que es perden i es retroben.
Encara fent referència a aquest recurs, la lectura d’Aures m’ha recordat lleugerament la tècnica del fix-up, capítols que esdevenen unitats fragmentades d’una unitat novel·lística. Li interessa, aquest estil d’escriptura?
No hi vaig pensar. Em va sortir així de manera natural. Ara bé, he llegit amb gust Ray Bradbury i m’agraden els contes integrats de tradició llatinoamericana que generen noves històries. Ara bé, el meu camí ha estat despendre’m de les qüestions de teoria literària, que no nego que m’han apassionat i que poden haver deixat pòsit. He volgut partir, amb tota humilitat, de la pràctica de l’escriptura. Sigui com sigui, d’alguns del contes d’Aures segurament en surti una novel·la.
Doncs l’esperarem. Per l’altra banda, hi ha una gran diversitat d’ubicacions geogràfiques: Barcelona, Tarragona, Valls, Sant Pere de Ribes… Però també Etiòpia, l’Índia, Colòmbia…
Els personatges es mouen pels escenaris reals i simbòlics ben variats que evoquen la globalització i, alhora, toquen diversos temes actuals: els tipus d’amor, la globalització, l’evolució del feminisme, les migracions, el canvi climàtic… De tota manera, allò que més m’importa és que la càrrega social, sempre present en el rerefons d’allò que escric, sorgeixi d’unes històries que vagin a la recerca d’allò que ens fa humans i irrepetibles. I que, per tant, són igualment vàlides aquí com a Tumbuctú.
El setembre de 2022 va publicar la novel·la Ravals, i just un any després apareix el recull de contes Aures. En quin gènere se sent més còmoda?
Per a mi són vasos comunicants. Allò que més m’agrada és explicar històries i n’hi ha que em demanen el format de conte i d’altres que em criden a la novel·la. També em passa que els contes es trenen i m’inviten a aprofundir més en una narració llarga ben estructurada. Ravals i Aures es van escriure en paral·lel durant un període llarg de temps. Feia molt que no publicava. Ara, encara que vagi escrivint contes, començo a centrar-me en un projecte que sorgeix d’algunes històries de l’última part d’Aures que em demanen continuació.
