Fidel a si mateixa

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

La Johanna és una adolescent de tretze anys a qui li agraden els llibres i el cinema, però sobretot el bosc, els animals i la cabana que hi té. No encaixa en cap grup del seu institut, però la seva solitud, amb la qual se sent bé, li permet passar desapercebuda i observar la resta. Així, percep el grup de les divines i com espien Sebastian, un noi que, sense ser popular, els crida l’atenció. Aleshores, s’hi acosta perquè no té res a perdre i sí molt a descobrir.

Ella és la protagonista de La chica alce (Errata naturae, amb traducció al castellà d’Elda García-Posada), la primera novel·la de Malin Klingenberg (Finlàndia, 1979). Johanna acaba de trencar la seva amistat amb la Sandra, que també ha suposat la ruptura amb la infància i l’entrada al món adult, amb tots els descobriments que això comporta. No pertany als guais de l’institut, així que es veu desplaçada perquè qui era la seva millor amiga ara és una noia simple que només pensa en nois, roba i festes. Per tant, es refugia a la seva cabana del bosc i la companyia dels ants que la visiten.

Ara que està entrant a l’adultesa, Johanna adverteix que les coses no són meravelloses i ha de lluitar per allò que creu. També veu que de vegades hi ha qui desplaça els seus gustos o canvia els seus principis per encaixar al grup o a la comunitat, però ella defensa les seves idees fins al final. La chica alce és una novel·la escrita amb un llenguatge senzill i adreçada sobretot a adolescents i joves. Es tracta d’una oda en defensa de la natura i dels animals i una crítica a la caça i aquells que volen els animals per vendre’ls per a espectacles i entreteniment dels humans.

La història retrata la ruptura amb la infància, ho fa de forma lleugera en el personatge de Johanna i traumàtica en el cas de la Sandra. D’altra banda, exalça el fet de voler ser un mateix i no deixar-se portar per modes o pel que marquin altres, i defensa la solitud escollida davant de la companyia no desitjada. Per tant, és una crítica a aquells que no saben estar sols amb ells mateixos i no tenen personalitat ni són autèntics. En definitiva, és una novel·la assequible però sense gaires estímuls més enllà de l’entreteniment i el missatge clar i important que envia.