Ajuntar dos grans noms de l’art del segle XX per descobrir-hi les sinergies entre ells i entendre que les seves obres van evolucionar amb alguns punts en comú o almenys amb certes complicitats. Aquesta és la proposta que la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso fan amb els seus dos artistes. L’exercici és interessant per molt motius. Primer de tot, perquè sovint coneixem aspectes generals dels grans artistes, però els concebem de forma aïllada; una mostra com aquesta ens permet veure que les seves obres van créixer durant un temps en espais compartits.
D’altra banda, l’exercici de comparació entre algunes obres dels dos creadors ens permet fixar-nos amb una altra mirada en les formes, els colors i els temes de tots dos. També és una manera d’interessar-nos per algunes disciplines, més enllà de la pintura, que tant Miró com Picasso van treballar. L’escultura i la ceràmica en són exemples. De fet, penso que Miró és el gran beneficiat d’aquesta mostra, sovint malentès o reduït a lectures superficials, a diferència de Picasso, sempre inqüestionable. Obres de Miró exposades al Museu Picasso, com Mont-Roig, l’església i el poble (1919), El joc de cartes espanyoles (1920) i La masia (1921-1922), les tres ubicades juntes, ensenyen una dimensió de l’obra de Miró que per a molts visitants segurament és desconeguda.
Precisament, trobo que La masia és una de les joies d’aquesta mostra, procedent de la National Gallery of Art de Washington, després que el 1925 fos comprada per Ernsest Hemingway. N’hi ha d’altres molt rellevants, com l’autoretrat que Miró es va fer el 1919, que va formar part de la seva primera exposició a París i que va comprar Picasso. També Las Meninas (1957) i Les tres ballarines (1925), totes dues de Picasso, o el teló per al ballet Mercure que el malagueny va fer el 1924, una mostra de les incursions del pintor en altres àmbits artístics. També és una mostra d’aquest caràcter polièdric dels dos artistes la seva obra gràfica, com les il·lustracions que Picasso va fer el 1931 per a L’obra mestra desconeguda de Balzac o els treballs que tots dos van fer per a Un poème dans chaque livre, amb text de Paul Eluard.
L’exposició està dividida en diversos àmbits que recorren aspectes com la influència del París del surrealisme amb referències a grans referents com André Breton, les relacions entre pintura i literatura, els anys de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, la incursió a la ceràmica i els darrers anys de creació dels dos artistes. El recorregut s’obre amb la trobada de Miró i Picasso a la capital francesa, quan Miró hi anava per fer-hi la primera exposició individual carregat amb un paquet que la mare de Picasso li havia donat per al seu fill. Al Museu Picasso es pot veure, a més de l’autorretrat de Miró que va comprar Picasso, un dels fullets informatius d’aquella primera mostra parisenca.
En total són més de tres-centes obres i documents els exposats als dos museus, que mostren les complicitats entre ells, els moments en què les seves vides es van creuar o els treballs que van compartir. Cal precisar que no es tracta exactament d’una retrospectiva sobre els dos artistes (el visitant pot aprofitar per conèixer el fons de la Fundació Miro o el Museu Picasso com a complement d’aquesta mostra), sinó d’una exposició centrada en una amistat de més de cinquanta anys, ara que es compleix mig segle de la mort del malagueny i quaranta anys de la mort de l’artista barceloní. Una exposició apassionant que val la pena visitar més d’una vegada.
