Anatomia d’una caiguda és una pel·lícula francesa, dirigida per Justine Triet, va ser premiada a Cannes i ha rebut lloances i reconeixements. També crec que compta força amb això tan imprecís i atzarós del boca-orella. No és estrany ja que es tracta d’una història ben explicada, original i amb elements relativament innovadors. I amb uns actors poc coneguts entre nosaltres, però de categoria, entre els quals destaca l’alemanya Sandra Hüller i el nen, Milo Machado-Graner, qui malgrat la seva joventut ja té alguna experiència en cinema, impressionant en molts moments.
Hores d’ara tothom sap de què va la història, que s’ha publicitat com una narració de misteri o enjòlit quan, de fet, va molt més enllà i és tota una altra cosa. Un home mor de forma poc aclarida en caure de la finestra d’un xalet d’alta muntanya, on viu amb la dona i el fill, deficient visual, a causa d’un accident. I amb un gos, que també té el seu protagonisme. La pel·lícula ens mostra el judici, un judici modern, molt diferent de la gran majoria de judicis tòpics del cinema clàssic tot i que, avui, les coses han anat evolucionant. I ens acosta a la vida matrimonial, conflictiva, de la parella. Una parella d’escriptors asimètrica, encara en els nostres temps, ja que la dona ha tingut èxit i l’home no, i s’ha de dedicar a donar classes i tenir cura de la casa i el fill, tot i que no pas de forma exclusiva.
Molts temes convergeixen en la història, més enllà de la mort de l’home. El masclisme subliminal, que es cova fins i tot en ambients que semblen no patir-lo, la poca acceptació del fracàs, la culpa, els diners, com a font de servituds i problemes, la gelosia, no tant sexual com professional, els riscos de les relacions matrimonial suposadament lliures i obertes o els prejudicis que encara arrossega la justícia moderna respecte a les dones alliberades. I fins i tot coses que afecten la ficció, com ara el fet d’aprofitar fets reals, sense maquillar-los gaire, a l’hora de transformar-los en literatura, o, fins i tot, en cinema. O el tema lingüístic, que avui va molt més enllà del català i el castellà, en aquest món globalitzat i divers.
Potser tenia massa expectatives i en moltes ocasions val més no saber massa del que es va a veure, però la pel·lícula no m’ha entusiasmat com esperava. El paper del nen és interessant però em pregunto com, actualment, un noi d’onze anys pot fer de testimoni en un judici públic i mediàtic. Tot és possible, però que avui dia una parella visqui amb la tensió constant de la de la pel·lícula també em grinyola, tot i que el món és estrany i el de la parella, en concret, dels més inexplicables en molts casos. Els personatges que convergeixen en el judici, en alguns casos, em semblen excessivament parcials i desagradables, considerant les circumstàncies i la situació familiar.
En general, a molts comentaris que he llegit i sentit s’insisteix en què el de menys és si el fet va ser un crim, un suicidi o un accident. A mi, ho admeto, m’agrada que, al menys a la ficció, les coses quedin clares, tot i que el moll de l’os de la història no sigui aquest. Tot i que jo sí que crec que és el tema, altrament la resta tindria poc sentit o estaríem en una versió moderna de les escenes matrimonials bergmanianes. En tot cas admeto que és un dels títols més interessants de la cartellera.
